algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

El concepte de pecat

Jo anava a l'institut i devia tenir onze o dotze anys quan va morir Pius XII. Vàrem tenir un dia de festa (o de dol, si es vol dir així), i supòs que és per això que me'n record. Quan l'església catòlica va obrir el procés per a la seva beatificació, l'ambaixador d'Israel al Vaticà va demanar que esperassin cinquanta anys a enllestir-lo. I és que no és fàcil ser benèvols amb l'actuació del Papa Pacelli. Havia estat l'autor del concordat de 1914 amb Sèrbia que donava ales a una voluntat expansionista que encara coeja. Com a secretari d'Estat va ser responsable del concordat de 1933 amb l'Alemanya nazi, i Hitler va comentar: «La concreció del concordat em sembla donar prou garantia que els ciutadans del Reich de religió catòlica romana es posaran, a partir d'ara, sense reserva, al servei del nou Estat nacional socialista». Simultàniament, va aconseguir l'autodissolució del Partit del Centre on eren majoria els catòlics antinazis. Tot això surt al llibre El Papa de Hitler: la història secreta de Pius XII, comentat per Alfons Quintà a l'Avui. També hi surt l'actitud contemporitzadora del Papa davant les detencions en massa i les deportacions de jueus romans. Quan jo estudiava a Barcelona, es comentava l'escàndol que havia provocat una obra de teatre, El Vicari (1963), de Rolf Hochhut, que escenificava aquesta conducta poc digna del Vicari de Crist. Encara tenc aquell llibre, editat a l'Argentina i venut de contraban. I l'any 66 va aparèixer l'obra de Saul Friedlander Pius XII i el tercer Reich, que també el deixava malparat. L'església guiada per aquest pastor era la que, juntament amb els valors del franquisme, ens va fer homes. Sent una immensa debilitat pels joves d'ara, rosseaunians, generalment bondadosos i amorals, que han pogut créixer sense aquells estalons. Aquella església ho amarava tot, i això es pot veure d'una manera divertida al Don Camilo de Guareschi, on fins i tot la dona del comunista Pepone va a missa, o, d'una manera més tràgica, recordant com, en el meu poble, el vicari Nebot i el vicari Bauzà encapçalaven una manifestació de protesta perquè havien deixat en llibertat sense càrrecs el rectíssim jutge Reus; i la demanda dels capellans no era gaire pietosa: que matassin aquell republicà. I el mataren. L'església contra l'Evangeli, com diria en Jaume Santandreu. Pocs anys després, aquests personatges eren els encarregats de privar-nos de les més mínimes llicències de la carn. La ferum de la repressió era intensa i penetrant. I els preveres rurals, mig lloscos, però amb la creu en una mà i l'espasa en l'altra, impartien ortodòxia, mentre la diplomàcia vaticana, amb aristòcrates refinats com Eugenio Pacelli, era més subtil que digna. Bertrand Russell, per la seva part, escrivia un llibret, ara ingenu però aleshores provocatiu, La conquesta de la felicitat, on considerava que el concepte de pecat era una de les causes principals d'infelicitat. Hi ha almenys una generació, la meva, tarada pels malsons de la justícia bíblica, de la condemna eterna. I ara resulta que l'infern no existeix, que, si de cas, és un estat d'ànim. Si ho haguéssim sabut, quin gust pecar a rompre per un càstig tan poc dissuasiu! Després vendria el pobre Joan Pau I el breu, que no entengué que al Vaticà no van de verbes, i el cardenal Marcinkus, i la logia P-2 amb aquell desgraciat penjat a un pont del Tàmesi, i... I ara aquests jovenets pulcres, que fan patir, tan esblanqueïts, talment Eleonora Duse a la darrera representació de La dama de les camèlies, que ens vénen a vendre bíblies i a predicar noves esglésies, tant com costa, pobrets, creure en la nostra que és la vertadera!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris