cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
25°

Les cales secretes d'un mateix

Diguin el que diguin al respecte els meteoròlegs i els astrònoms, i tots els altres òlegs i ònoms que hi puguin tenir qualque cosa a dir, per a mi l'estiu acaba amb el canvi d'hora. Enguany he tengut visites familiars a casa seguit seguit des de principi de maig; la darrera va partir a final de setembre i amb ella les cremes solars, les tovalloles de platja, els banyadors estesos i els sopars a la fresca. Però, així i tot, i no només perquè enguany sembla que el frare ha badat a l'hora d'apagar-la i encara podem anar en màniga curta i sense calces jo no canvii el xip, com deim ara, fins que canviï el rellotge. Fa temps que la casa s'ha buidat i els espais íntims han reprès allò que passa per la normalitat, però és el moviment de les manetes cap enrere el meu senyal inequívoc per recuperar els hàbits d'hivern i tornar a cultivar la solitud. Per realitzar, en paraules d'un cronista escèptic que m'ha cedit l'usdefruit del títol, «una navegació personal cap als silencis i les cales secretes d'un mateix».

A mi m'encanta l'estiu. Això no ha de provocar estranyesa, atès que vénc d'un país on plou sempre, tant que la riquesa del lèxic d'ús comú per referir-se a la pluja en totes les seves varietats i manifestacions s'aproxima al tòpic de la quantitat de paraules de què disposen els pobles inuit, o esquimals, per parlar de la neu. També m'encanta estar amb gent i tenir visites a casa, em duc bé amb els membres de la família que hi vénen a quedar i, sortosament per ara, no han arribat a coincidir-hi els cinc germans amb les dones, els catorze nebots en llurs diversos estadis d'emparellament i els vuit fills de nebot que tenc, tots a la vegada. (Ja ho veis: tenc una família catòlica irlandesa com cal). Però, encara que només vénguin d'un en un o de dos en dos, i que respectin la meva predilecció per l'absència d'éssers menors de cinc anys, no puc negar que l'alegria que sent quan arriben es confon fàcilment amb la pena que sent quan se'n van.

Amb el temps he après que una bona medicina per a aquest i d'altres mals és una cura de solitud. Com diu Miquel Bauçà a El canvi: «És com una poció de rejoveniment, és innervant, que és el primer estadi de l'estat de gràcia. És més que un tònic». Les èpoques dedicades al recolliment íntim ben entès són una font d'enriquiment personal, cultural, emocional i creatiu. Malauradament, la solitud és un luxe que no està a l'abast de tothom. Considereu, per un moment, aquesta altra perla de la saviesa del felanitxer solitari: «Si hom vol ser ric, és per poder estar sol i si la presó fa paüra és perquè és el contrari de la solitud». Quantes persones no s'han sentit en algun moment presoneres de la convivència?

Ara que acaba l'estiu i l'any, i qui sap si el segle i el mil·lenni, vull fer meu el consell que, a un programa de televisió recent, donava Luis Garcia Berlanga per sobreviure al segle XXI: «Enriquir la soledat, potenciar-la, fruir-la, sobretot». Cadascú sabrà trobar, dins les seves pròpies cales secretes, amb què, com i qui sap? fins i tot amb qui activar aquest que Miquel Bauçà, amb la seva habitual lucidesa, denomina «plaer suprem, únic i incomparable».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris