algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

L'empipadora gratuïtat de l'escriptura

Escriure deu esser una de les activitats més decebedores. Per greus que siguin els fets que deixa enregistrats, l'escriptura no atabala mai ningú, deixa més aviat indiferents o sense afectar la immensa majoria dels lectors. Els que són denunciats o posats en evidència massa sovint són els primers que se'n foten o «passen» olímpicament de les denúncies. El cutis del comú de la ciutadania denunciable o imputable és gairebé d'elefant o hipopòtam. La prepotència en l'exercici del poder "al nivell que sigui, per reduït que sigui" sembla la defensa més efectiva contra la major part de les crítiques, per fonamentades que estiguin. Es pot dir el nom del porc de les institucions, per exemple, que no passa res. De fet, podríem afegir que ni tan sols es donen per al·ludides. Certes corporacions professionals es consideren tothora au dessus de la mêlée. Sentir-se avergonyit d'exercir certes funcions una micona contaminades és una cosa rara, un estrany fenomen que sembla que no passa mai. En realitat, avui en dia, què dimonis és això de la vergonya? Existeix encara semblant cosa entre nosaltres?

En realitat, Cavorques també es pot definir com una col·lectivitat en la qual no existeix la vergonya. Els escàndols aquí són impossibles. Després de la calvianització o la balearització, un dels processos bàsics configuradors de Cavorques, els cavorquins ens caracteritzam per la incapacitat més absoluta "entre altres" per a escandalitzar-nos de res o per res.

Si això és així, com pot gosar parlar ningú de la reversibilitat de certs desgavells, de certs atemptats contra la natura? Si no hi ha consciència mínimament estesa de la gravetat del problema, com pot plantejar-se la conveniència o la necessitat de provar de posar-hi qualque remei? Per altra banda, siguem realistes, fins i tot suposant que existís una certa consciència col·lectiva de la magnitud dels atropells perpetrats, el fet és que "a buenas horas, mangas verdes" arribaríem massa tard. Val a dir que, a tots els efectes, les conseqüències de la calvianització són més aviat irreversibles perquè subsanar-les tendria un cost econòmic massa gros, no sols per les compensacions que s'haurien de pagar als propietaris afectats, ans també per les severes limitacions que s'haurien d'imposar al creixement futur.

Antoni Serra, l'autor de L'anàrquica escriptura a la terra inexistent, ha sentenciat a les seves Narracions de vida i mort, publicades enguany, amb frase memorable: «La vida és pura insolència, i la literatura també...». Segurament, en justa correspondència. Podríem dir que a la insolència de la balearització a què hem estat sotmesos, correspon una certa escriptura insolent per desesperada. Però, dissortadament, el que hi hagi una certa correspondència no vol dir que hi hagi cap compensació. Vull dir que la resposta que suposa aquesta escriptura, per justificadament aïrada que sigui, al capdavall no serveix per a res. Vull dir que, entre nosaltres, almanco, la literatura o l'escriptura és una activitat perfectament gratuïta, des del punt de vista de la comunicació, que no afecta pràcticament a ningú i que, al cap i a la fi, ho deixa tot tal com ho troba. Segurament podem acordar-li alguna mínima capacitat de penetració intel·lectual "és a dir, d'efectes prou restringits" però no (ja se sap) cap capacitat transformadora. Des del punt de vista de l'escriptor, seria més que res una vàlvula d'escapament o de seguretat, segurament del tot imprescindible per a no fer la gran rebentada. Perquè, en definitiva, cal reconèixer que esser la mala consciència d'una petita minoria "quasi diríem de quatre gats i un boi" no serveix per a gaire.

Tanmateix, el vertader escriptor no pot deixar de fer el que fa. En un cas com el d'Antoni Serra, l'escriptura no és una opció, és una necessitat. Si llibres com El cap dins el cercle, Carrer de l'argenteria, 36 i L'anàrquica escriptura a la terra inexistent, entre altres, no han armat tot el rebombori que haurien d'haver armat "en bona lògica, en un país mínimament existent" no és més que per l'empipadora gratuïtat a la qual està condemnada l'escriptura aquí i ara. Que ningú es queixi, doncs, que aquesta es posi sarcàstica i insurgent. No és per una qüestió d'eficàcia social, és per una mera qüestió de supervivència moral.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris