cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Quadern de viatge (XI)

Divendres, 29. He fet, certament, algunes presentacions de llibres i d'actes diversos i he participat en alguna taula rodona, però mai no havia fet una conferència. Avui, a la Funció Pilar i Joan Miró, dins els actes celebras a «A l'entorn de Neon de suro» i inserida en el «Seminari sobre els nous plantejaments artístics a la Mallorca dels anys setanta», he fet la conferència «Arts plàstiques i poesia, i viceversa».

Crec, sincerament, que es tracta d'una conferència documentada i ben estructurada, si més no pel que fa als antacedents històrics d'aquesta complexa i, alhora, simbiòtica relació, però que pateix mancances evidents en la seva exposició final, en les conclusions que afecten aquesta relació textual-visual en la pràctica a Mallorca durant els anys setanta, que era, precisament, el bessó de la qüestió. Un error de principiant en el càlcul del temps de la preparació i elaboració del text ha fet que n'hi dedicàs un excés, de temps, a la preparació inicial, analitzant la documentació, s'ha convertit en defecte en la part de les conclusions, amb l'agreujant que l'objectiu obsessiu dels darrers dies era treure'm sobre una feina que començava a enutjar-me amb la pressió del termini. M'he errat, en el cas que ens ocupa, en dos aspectes fonamentals: no vaig mesurar justament les meves limitacions i la meva capacitat a l'hora d'acceptar l'encàrrec i, sobretot, no vaig aprofundir suficientment en la part essencial del treball, siguin quines siguin les causes, estiguin justificades o no.

Vaig començar la lectura de la conferència tranquil, pausadament, però a mesura que avançava en l'exposició em posava nerviós. A sobre, havien vingut uns quants amics, un d'ells amb una pera, i vaig pensar, mentre xerrava i m'adonava de l'avorriment que es pot desprendre d'una tasca excessivament tècnica, que ni tan sols l'amistat m'autoritzava a exigir un sacrifici d'aquelles dimensions. Ara mateix, amb la ferida fresca, no sé si tindré l'oportunitat o acceptaré de fer una altra conferència, però he après una lliçó molt important, que a la meva edat és com una clotellada a l'arrogància. Quan s'accepta un compromís i es fa un treball, s'ha de fer amb el màxim nivell d'exigència i donar el millor que un és capaç, i jo no ho vaig fer, sobretot en els aspectes que més coneixia i, per això mateix, deixar per al darrer. No li vaig dedicar prou temps i no la vaig acabar com es mereixien els assistents. I, malgrat potser alguns d'ells no s'adonassin, no vaig poder enganyar l'únic que sabia la veritat: jo mateix.

Diumenge, 31. Aquests dies la gent s'acosta al cementeri per dur flors als seus parents i amics difunts. En la majoria dels casos s'ha convertit en una tradició festiva que té poc a veure amb els sentiments de pèrdua o de dolor, excepció feta d'aquells que senten la pèrdua propera, amb independència del temps real transcorregut, i l'absència com una amputació a la qual encara no s'han acostumat. Alguns l'acceptaran, aquesta amputació, però mai no s'acostumaran a viure sense una part de la seva persona, car cada un dels nostres morts és part de nosaltres mateixos i, sovint, les nostres vides tenen el millor de les seves morts, el que ens han donat, el que ens han ensenyat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris