cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
22°

Rafael Alberti

En un dels poemes de guerra, Alberti va escriure: «Y cantaré más alto,/ aunque esta tierra ni me escuche y hable». Aleshores sols l'escoltaven els homes que defensaven les trinxeres republicanes, els altres no. Aquesta percepció ja no és vàlida, és clar. Si més no, en veure la multitud que divendres va omplir els carrers de Cadis per acomiadar-lo, haguérem d'admetre que la seva poesia ha estat una pluja, insistent i suau, que ha assaonat bellament la terra, altre temps erma. Aquests dies, la gent, sobretot la que viu a l'Andalusia baixa, plora per Alberti, i fins i tot els jornalers del camp que no coneixen de la seva obra més que qualque poema cantat, porten el dol al cor. Un sentiment semblant va brostar de les capes populars catalanes quan va anunciar-se el traspàs de mossèn Cinto. I dels miners dels Andes, en assabentar-se de la mort de Neruda. A Alberti, la seva gent ja li diu Rafael, que és la manera més senzilla que tenen les persones d'elevar els seus fills predilectes a la iconografia popular. Vull dir que ja és part del sentiment col·lectiu, que és qualque cosa més que tenir un lloc d'honor a la literatura castellana. Hi ha drets, com és ara aquest de perdurar en la sensibilitat pública, que no es guanyen per oposicions ni fins i tot deixant, en el cas dels escriptors, una obra sòlida. Neix, aquest dret, de la solidaritat quotidiana de l'escriptor amb els seus contemporanis: de la seva capacitat de riure i de plorar, d'aplaudir i de maleir, segons quin sigui el signe dels esdeveniments col·lectius, una mica abans que ho facin els altres. I de la seva capacitat de comprendre que les expressions populars són sempre un doll de cultura autèntica. Alberti mai no feia camí sol, encara que expressàs la solitud com ningú («Siempre que sueño las playas,/ las sueño solas, mi vida»). Aquesta característica del seu caràcter, mai no va caure bé a Juan Ramón Jiménez, un altre gadità il·lustre, a més a més amb Nobel. Juan Ramón acusà Alberti de freqüentar les tavernes en companyia de gitanos, toreros i gent del flamenc. Tanmateix, l'acusació, a més d'inoportuna, era exagerada, perquè allò que feia Alberti era ajudar Ignacio Sánchez Mejías a conèixer els intèrprets més genuïns del flamenc. Precisament, en una d'aquestes voltes descobriren la Macarrona "una llegenda del ball que apareix anomenada a diverses «coplas»", i Rafael Torres, un dels intèrprets millors del «cante jondo». Parl dels anys vint i trenta, en els quals s'alimentà la imatge de l'Espanya vigorosa, creadora i esquerrana que desembocaria en la proclamació de la República. Alberti, integrat en la Generació del 27, és part important d'aquest esperit de renovació social, joiosa i imparable. Hi ha un poema seu "Elegía Cívica", escrit a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, d'un sarcasme ferotge contra el general i la monarquia. Diu: «Noche negra, siete años/ de noche negra sin luna./ Primo de Rivera duerme/ su sueño de verde uva./ Su Majestad va de caza:/ mata piojos y pulgas/ y monta yeguas que pronto/ ni siquiera serán burras». La Guerra Civil potenciaria el mite Alberti, i la seva fermesa cívica en contra de la Dictadura acabarien d'arrodonir-lo. Des de l'exili percebíem la seva solidaritat, i mai no faltaren els seus poemes "poemes pamfletaris, sovint, però farcits de l'emotivitat que sols saben transmetre els grans escriptors", per a remarcar els moments més significatius de commoció col·lectiva, com és ara l'afusellament de Txiqui, a punt de morir Franco. Quan retornà a Cadis, la primavera del setanta-sis, va cloure's definitivament el mite Alberti. D'aleshores ençà ha viscut de cara al mar que tant estimava, i que ara ha acollit les seves cendres. El mar i ell tenien una darrera cita, anunciada en els versos darrers de Marinero en Tierra, el seu primer llibre: «'Funerales de las olas!/ 'El viento en los arenales!/ Entre apagadas farolas/ se hunden mis funerales». Adéu Alberti, ara conegut per Rafael.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris