cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
24°

Us ho diré amb paraules ben planeres...

No crec que mai me n'hagi amagat, de la meva filiació política; en aquest moment som un militant del PSM de base, sense cap càrrec al partit, sense que sigui present a cap dels òrgans de decisió; per no esser, no vaig esser delegat al darrer congrés. Feta aquesta puntualització, crec que si som col·laborador del Balears no és pel fet de ser militant del PSM sinó per altres factors, no vull catalogar-los de mèrits, que els responsables de l'empresa degueren tenir en compte. Per aquesta raó procur no posicionar-me en debats on està involucrat directament el PSM.

Per això, davant el que volia dir diumenge passat, se'm va presentar un dilema. Has d'abusar de la confiança de la casa per ficar cullerada dins el bull de la polèmica on n'és part interessada el partit on milites? Certament volia fer-ho, volia demanar permís als lectors, que per una vegada em concedissin la llicència de fer-ho, però després vaig trobar una solució tangencial que em va venir molt bé: vehicular tot allò que volia dir a través d'una faula, fent honor a l'epítet d'escriptor amb què s'acompanya la meva signatura.

Però com que la faula potser no es va entendre bé, ara us ho vull contar amb paraules planeres. Només volia dir que la història del PSM d'aquests darrers 13 anys, des del 1986, ha estat una història de setges continus i de clams apocalíptics. Precisament fou l'intent de neutralització per part del PSOE, amb l'operació Damià Ferrà Ponç, allò que em va decidir a plasmar en militància el que era una simple relació de complicitats ideològiques. Bé, tot i la brutal esqueixada o trasvassament de militants, vàrem treure el carro endavant!

Tanmateix, la cosa no acaba aquí i en un clima preelectoral, se'ns presentà el dubte o la temptació d'anar plegats amb Esquerra Unida a les municipals i autonòmiques del 91. Els arguments sempre han estat els mateixos. Tots sols no farem/fareu res; el nacionalisme no té futur en aquesta terra; etc. etc.

Els postnoranta-dos foren també, per al PSM, temps sinó difícils, sí, com a mínim, atzarosos i una mica renouers. La síndrome d'Esquerra Republicana semblava que havia d'infectar les nostres estructures bàsiques. Cal anar amb Esquerra? Cal integrar-nos amb Esquerra? On és l'autèntic nacionalisme? Som tan regionalistes com ens diuen que som? Eren aquestes un grapat de les qüestions que els militants i simpatitzants nacionalistes es feien, sobretot quan s'adonaven que entre el jovent la idea d'Esquerra els feia ti-lín. També l'holocaust, les calderes de l'infern ens esperaven per caparruts, tossuts, sectaris, i venuts a no sé quina cadira. Hi ha una publicació, ara residual, que va fer fortuna en el tema.

Però se superà amb èxit l'escull de les eleccions europees del 94; la coalició amb Convergència no va anar tan malament i les del 95, amb un filtreig amb els verds inclòs, foren un èxit, com les del 99. I ara tornem-hi, torna-hi a la parada de les cebes. I horitzons holocàustics se'ns dibuixen a curt termini si no feim cas de determinats consells de persones amb bona fe, il·lustrades i que mai no han romput un plat...

Jo crec que si el partit es mostra cohesionat, com en les anteriors ocasions, receptiu a les propostes socials i sap integrar aquelles persones que "des del seu nacionalisme, progressisme i ecologisme convençut, no oportunista" treballen per a les Illes Balears, crec que el PSM en sortirà reforçat. I si tantes ganes tenen que ens fonguem, desintegrem, assimilem, dissimilem, és perquè, si no els feim nosa, com a mínim els som incòmodes i això vol dir que som útils per al nostre poble.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris