nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Celebracions estatutàries

Aquests dies s'han complit vint anys d'ençà de l'aprovació dels estatuts d'Autonomia d'Euskadi i Catalunya. Hem assistit a atacs polítics, de diversa intensitat, per part dels partits nacionalistes espanyols que criticaven que els governs d'aquestes dues nacionalitats no organitzassin actes de commemoració. No deixa de ser curiós que aquest tema de l'estat de les autonomies, populars i socialistes adoptin una postura tan conservadora, tan favorable a la situació actual i al seu manteniment, i que els nacionalistes sense Estat adoptin una postura tan transformadora i de superació i de reforma de l'organigrama institucional. I la curiositat ve determinada per diversos motius. Un primer motiu és aquest paper nou del PP que s'ha convertit en un defensor aferrissat de la constitució i dels estatuts, com si fossin dogmes de fe i no simples eines d'ordenament de la vida social, cultural i política, quan en el moment de la seva aprovació la postura dels seus progenitors era contrària al nou marc de llibertat i autogovern. Un segon motiu és que convergents i penebistes han passat de ser els impulsors de les eines i els seus autors principals a ser líders de la seva revisió. Sembla com si uns tenguessin la convicció que no n'hi ha prou. Tanmateix, darrere les crítiques, només hi ha un intent, més o manco ben travat, de radicalitzar els partits majoritaris al País Basc i al Principat; l'estratègia és simple, la gent mira amb recel els canvis perquè mai no se sap amb certesa on condueixen, per tant, si feim veure que els nacionalistes són els desestabilitzadors del sistema perdran centralitat i la seva proposta política en sortirà ressentida. És el llenguatge de la confusió, de fer de textos legals amb forta empremta política una espècie d'objectiu en si mateix, immodificable i inalterable; no són vehicles de regulació de la realitat, que s'han d'anar adaptant al canvi d'aquesta realitat, no, segons el confusionisme com a missatge, són paraula de Déu. Doncs bé, no sembla una boutada afirmar que no és el mateix el renou de sables i el possible cop militar, la finalització d'un règim dictatorial i de repressió identitària; no es poden fer les mateixes reclamacions en aquesta conjuntura vint anys després d'una constitució democràtica i de certa descentralització política i administrativa. Vist amb perspectiva, no podem negar que les coses han evolucionat moltíssim. En certa mesura té raó Francesc Marc Àlvaro quan diu que les persones que protagonitzaren aquella època vivien en una mena de miratge, semblava com si allò hagués de resoldre tots els problemes individuals i de les col·lectivitats. Els anys han demostrat les virtuts del sistema, però també han palesat les seves mancances i la retallada continuada de les seves potencialitats. Són molts els que volen anar més enllà en drets humans, amb el tema Pinochet com a ensenya, però molt manco són els que volen anar més enllà en els drets col·lectius; aquest és un poc el drama ètic del socialisme espanyol de províncies. No es tracta, per tant, de menysprear la quota de poder i la seva utilitat que ha comportat vint anys d'Estatut, és indiscutible que s'han aconseguit fites de primera magnitud, entre elles l'escola i els mitjans de comunicació públics al servei de la normalització lingüística i mental. De totes formes, tot i això, la pervivència de la personalitat nacional dels pobles no coincidents amb la nació castellana continua sense estar resolta, i no ens enganem que si bascs i catalans reclamaven l'Estatut no era només per acostar l'administració als ciutadans, per resoldre els problemes amb més eficàcia fruit de la proximitat, era per no desaparèixer com a col·lectivitat, era més que res un acte d'afirmació, és per això que cal replantejar el model autonòmic fins que es trobi la fórmula per respondre a aquest repte, que per alguns és empipador, però que per altres és fonamental.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris