nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

L'àvia

Avui, una de les meves àvies fa noranta anys. Però l'objectiu, ara com ara, són els cent. No es conforma amb menys.
Ella no és una àvia de les que gaudeixen recordant el passat com un temps, quan ella era jove, en el que tot era molt millor que no ara. Ben al contrari. Potser perquè li va tocar viure unes circumstàncies familiars ben particulars: la mare va morir quan ella era una nina de devers nou o deu anys. El pare, militar, va ser destinat fora de Mallorca i, naturalment, se'n va dur la seva filla. Així que va viure a Pamplona, Madrid i Badajoz. Aquest anar i venir de ciutat en ciutat li va permetre conèixer una mica de món. I va fer coses impensables per a una al·lota d'Inca del seu temps, com jugar al tennis i nedar. O fins i tot festejar sense carrabina.

La guerra no va passar de bades per la seva joventut: del pare, en va perdre la pista de tot d'una i l'únic germà, militar com son pare, va passar gairebé tota la guerra en una presó. I, per si la manca d'informació dels seus familiars més propers no fos un llast mal de dur, l'enamorat, el meu avi, era a Barcelona, d'on, com és natural, no arribaven notícies. Tanmateix, no es va deixar retre per les circumstàncies adverses i va mantenir l'esperança de, quan acabàs la guerra, recuperar tot el que temporalment havia perdut. I ho va recuperar gairebé tot, llevat del pare, de qui no va tornar a tenir notícies mai més.

Potser aquelles infantesa i joventut varen fer d'ella una dona més disposada a rebre el futur que a recordar segons quins fragments del seu passat. I ara és una dona que als seus noranta anys, fets avui mateix, i amb els inconvenients que la vellura aporta, passa gust de viure, que és l'expressió més feliç de l'autoestima.

D'ella he après que cada moment és digne de ser viscut, baldament la sordesa o les cames, que ja no resisteixen com abans, o l'esquena, que s'ha anat deformant poc a poc, ens limitin severament els moviments. Però el gust de viure rau en un bon aprofitament de les possibilitats reals, no en el lament de les que hem perdut.

Saber envellir és un do. Fa falta molta saviesa per saber quan has de renunciar a manar a la casa; quan, d'aconsellar, has de reconèixer que necessites consell; que, si se't limiten els moviments, pots eixamplar la teva vida interior. Aquest seria el resum del que he pogut aprendre de l'àvia, d'ella, precisament, que de vegades té la sensació que no serveix per a res. I tant, que serveix. A mi, almenys, ningú no m'havia pogut donar una lliçó tan entenedora, constant i transcendental com la que ella em dóna cada dia. Gràcies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris