algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Botigues: bones o dolentes

En un recent article l'heterodox economisa Xavier Sala i Martin (especialment heterodox en la forma de vestir, si qualcú recorda sabrà que és aquell economista que sol sortir als debats del Canal 33 vestit, posem per cas, amb jaquetes grogues, camises de ratlles verdes amb fons rosa i corbates blaves amb elefantets fosforescents) feia una encesa defensa dels drets del consumidor a disposar de grans superfícies, criticava la cultura política defensora del botiguer ineficaç i es mostrava partidari de la competitivitat: els més eficaços, grossos o petits, sobreviuran i els ineficaços desapareixeran, deia. Venia l'article a rotllo per la famosa fusió de Pryca i Continente. De tota aquesta història m'hem begut sovint, a Mallorca. De fet, hi deu haver molts pocs llocs del món (excepte per ventura els EUA) on en un territori tan limitat com aquesta illa, amb una demografia tan petita (per molt creixent que sigui la de dret i la de fet) existesquin tantes grans superfícies. Enguany es compleix el 25è aniversari de la primera obertura d'un gran magatzem, l'avui Pryca de la carretera de Valldemossa, i ja fa un grapat d'anys que tenim en marxa El Corte Inglés, que va suposar un vertader impacte sociològic, sobretot el de les Avingudes. Tant en un cas com en l'altre (i en tots els altres també), especialment el segon, el tremendisme era el comentari habitual dels interessats botiguers i de no poques veus dels representants polítics i socials. Doncs bé, ja han passat prou anys i ara, quan se senten novament veus que auspicien l'intervencionisme autonòmic contra els drets dels consumidors i en favor dels aparentment sagrats drets dels empresaris de les botigues a seguir oferint mal servei a preus astronòmics, per ventura és hora de plantejar-se si la implantació d'aquestes superfícies ha estat bona o dolenta pel conjunt de la societat. Prenguem el cas d'El Corte Inglés de les Avingudes. Aquella zona urbana estava degradada i posar-hi una botiga era fer oposicions al suïcidi empresarial. Ara se n'han posat de tot tipus i la zona s'ha embellit i recuperat en el seu conjunt. La proliferació de comerços nous, estudiats en el disseny, atractius, moderns i normalment servits per personal ben format, és la norma que ha convertit en excepció la botiga bruta amb el típic malcarat, amb mala olor i amb una atenció deplorable. I no és fer caricatura, perquè tothom que conegui la zona ara i l'hagués coneguda abans ho podria testimoniar. Realment Xavier Sala té raó. No hi ha cap guerra entre grans superfícies i comerç més petit. Si d'acàs la guerra és entre bo i mal servei. Si les grans superfícies ens donen el que volem, a preus i serveis més bons, i a més atreuen un tipus de comerç complementari modern i competitiu, perquè tanta preocupació si el comerciant tradicional incapaç desapareix? D'acord, hi ha raons sociològiques i culturals, de teixit propi comercial i etcètera. Però alerta, que és una gran trampa això de pensar en un conflicte entre petita o gran botiga. Del que es tracta és de la lluita entre eficàcia o ineptitud. Bé està que s'ajudi a optimitzar xarxes de compra, distribució, formació de personal... de les botigues més petites. Però no s'ha de subvencionar la ineptitud. És una diferència subtil i, per tant, fácilment obviable per als polítics, sempre tan generosos amb els doblers públics. Però s'ha de tenir clar que la defensa del país no passa, no pot passar, per contraposar qualitat a autoctonisme, perquè el país o és de qualitat i amb capacitat de competir o no serà. No es pot perdre de vista que a les botigues, grosses i petites, s'hi va, només, a comprar. No a combregar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris