nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
17°

Emigrants, immigrants

En «Sergio» i en «Rudi», no sé a què es dediquen ni m'importa, potser. Un és argentí i l'altre uruguaià, són veïnats meus des de fa un parell d'anys i regalen a dojo la simpatia innata i l'encant personal que sol tenir la gent d'aquelles contrades, a més de ser uns polemistes excepcionals. Es queixaven l'altre dia de pagès que, dins certs redols mallorquins no els tractaven del tot bé, i sobretot de l'ofensiu vocable «sudaca» que qualcú els solia envergar, venint a compte o no, però sempre amb gust de vinagre. I jo, venga a fer de bon home, de conciliador, tot argumentant que de capdefaves n'hi ha per totes les latituds, que no es preocupassin, que la societat mallorquina històricament sol ser lenta de reflexos, però segura a la llarga, etc. Així i tot insistien que no arribaven a trobar"s'hi, que era molt subtil, però tenien la sensació que la gent posava una mica de distanciament, que no acabaven de sentir"se a pler al cent per cent, ells.

I aquí se'm disparà el discurs. I els vaig dir el primer de tot que, de part meva i d'un contingent de mallorquins honestos i amb memòria, fessin el favor de viure aquí amb tot el dret que s'havien guanyat a pols a principi de segle a l'acollir els meus padrins, que se'n varen haver d'anar per raons de fam i feudalismes diversos, i a tants de la generació dels meus pares que varen haver de partir cap allà, soletes me valguen, perquè uns militarots feixistes eliminaven homes amb la certesa de matar idees. Tots ells, uns millor i altres no tant, hi trobaren feina i llar. Després, tornaren o no ho feren, hi va haver de tot. Sols per aquest fet, per haver acceptat apaivagar la fam del meu padrí matern Antoni Ferrer Martorell i família, per a mi eren i representaven uns col·lectius que s'havien fet mereixedors d'un altíssim respecte. I que entenia que ningú no se'n va de ca seva per gust si no que ho fa empès per la necessitat o perquè les baionetes tenen punta i punxen. Amb alguna excepció, com és ara la del meu conco en Joan Florit Fiol, bono, conco meu no, era conco de mon pare, fadrinango germà del meu padrí Biel «Sabateret», aquest bergant, quan, els anys vint, anar a l'Argentina era un viatge de dos mesos o més, hi va anar i venir set vegades. He dit set. Treballava a la fusteria del seu germà, el meu padrí, i quan tenia els doblerons justos per pagar"se el passatge, apa, cap «allà», que en deia ell, a Ciudad Mendoza, a treballar a una altra fusteria d'uns contactes que la família hi tenia, allà. Quan havia fet doblers per tornar, apa, cap aquí s'ha dit altre pic. Set vegades justes i cabals. Un dia, ja molt retut ell, que va passar els darrers anys de la seva vida a ca nostra, doncs, per herència hi tenia «estatge», deia, li vaig demanar, dic, conco, i per què tant d'anar i venir de l'Argentina? La resposta em va sorprendre d'allò més: mira fillet, dins el «vapor» es donava molta «pingueta». Ostres!, l'explicació era clara com l'estel de l'alba. Dins el vaixell es lligava una cosa de no dir, vaja. Punyema amb el conco en Joan!

Però vaja, anècdotes a part, qui fugia de ca seva era perquè forces majors l'empenyien, els vaig dir al «Sergio» i al «Rudi». M'anaven a contar les seves circumstàncies personals, però jo no els vaig deixar, argumentant que la seva intimitat era ben seva i foris. Així mateix, quan la conversa començà a decaure i ja era hora de partir cap a cases en evitació que les respectives dones ens posassin mala nota, els vaig enflocar dos consells: que, tira"tira, aprenguessin català "tota la conversa l'havíem mantenguda en foraster, clar "i que, per poc que poguessin no es manifestassin tan fanàtics del «Real Madrid». Rigueren. Es pensaren que ho deia de pardaleria.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris