nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
19°

Els cent dies de Matas

Han passat els primers cent dies de don Jaume Matas fent com si fos el cap de l'oposició i el balanç, la veritat, és que no gaire cosa. I és que d'ençà de la derrota electoral, don Jaume pareix desaparegut. No sembla haver superat la depressió post-cotxe oficial. El líder d'un partit que perd unes eleccions, si és que de veres té aspiracions de futur, assumeix de forma immediata el paper de cap de l'oposició com inversió per a les següents eleccions. De cap manera plora la derrota durant mesos i mesos o, encara molt pitjor, alimenta amb la seva actitud passiva la idea que els seus horitzons són llunyans, i que podrien situar-se per devers Madrid per exemple. Mala cosa, molt mala cosa és que el que pretén liderar un partit permeti que la idea que se'n vol anar passi de ser comentari dels adversaris a creença sòlida dels propis correligionaris.

Líders que han perdut eleccions però aposten pel futur la mateixa nit de la derrota n'hi ha un grapat. Pasqual Maragall s'erigí en vencedor la mateixa nit electoral, que és una manera d'esvair d'un cop les esperances de CiU, i d'alguns del mateix PSOE, de veure'l retirar-se. O recordem el cas d'Aznar, que quan el 1993 va perdre les eleccions també optà per deslegitimar la victòria del PSOE, com auguri d'una de les oposicions més dures, i brutes, que es recorden. O Felipe González, que quan el PSOE perdé les eleccions de 1979 començà tot d'una a liderar també una tasca opositora a UCD no gaire neta.

Però i Matas, què fa? Res. Cap missatge, ni en clau interna ni externa. Dóna la feina als altres, fins al punt que si hagués dimitit el grup parlamentari segurament no ho hauria notat gens ni mica. Hi ha una dada molt significativa respecte del passotisme de don Jaume. És fàcil recordar la passió de l'ex Molt Honorable, quan ho era, per sortir a les fotos. Idò ara passen dies i setmanes sense que el seu permanent somriure ens il·lumini el cafè amb llet del dia. En aquests gairebé tres mesos ha sortit pels papers poques vegades més que en ocasió d'una roda de premsa estiuenca per explicar alguna cosa relacionada amb una bandera de per devers Eivissa, o per explicar les diversions del congrés del PP o, més recentment, per comentar el resultat de les eleccions catalanes o per anunciar la bona nova que, ara, impulsarà un debat sobre l'ecotaxa. Tota una feinada, en cent dies. Però presència mediàtica per fer oposició de bon de veres, res de res. Això sembla que ho deixa a la legió de portaveus parlamentaris, que de tants que són ja ningú no és capaç de relacionar el PP amb un sol nom i una sola cara. Mala ferida.

Per ventura ens dirà que ha guardat els cent dies de cortesia al nou govern i que ara començarà a espitjar l'accelerador. Però no en fa cara, no, que sigui això. Fa més aviat la impressió que en lloc de semblar-se a González, Aznar o Maragall, don Jaume se'ns comença a semblar més a aquella llarga llista de candidats del PSIB derrotats per Cañellas, que la nit electoral no només perdien les eleccions sinó que començaven a cavar la fossa que els seus companys, al cap d'un temps, s'encarregaven d'omplir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris