cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

Rondalla de Tardor

Això era i no era un país molt llunyà. Era comandat per un ogre que tenia les paraules engrillonades. Però un bon dia el vell es morí i les paraules volaren. Lliure ja, desvetlaren la son dels habitants, que les agafaren com a divisa i es llançaren, en un llarg viatge, a la recerca del temps perdut, de la memòria eclipsada.

Uns varen creure que havien de fer seves les d'un vell oracle. «Perquè hem viscut per salvar-vos els mots...». Volien recobrar el nom de cada cosa i una petita àtria on encabir-lo. I vet ací que en una arruga quasi idíl·lica d'aquest país, hi havia uns homes i unes dones que armaren de quimeres un estol de llaüts i sortiren a tastar les aromes de la terra promesa. Li posaren un nom ben explícit: Per Salvar els Mots. I començaren la travessia amb una mar teixida de bells presagis. Prest comparagueren les tempestes, fins i tot, un espantall de cap de fibló disfressat de guàrdia civil amb bigoti. Lentament, entre onades i maregasses, tothom se situà al seu lloc. Eren molts els qui s'havien llançat a l'aventura quasi en solitari i es refugiaren en flotes amb més potencial. Però els de Salvar els Mots seguiren el seu camí. Prest, com una mena de transatlàntic carregat de poncelles, li sortí a l'auguait. Era luxós, tenia poder i glòria, es pensaven que mai no se l'acabarien. S'hi sentia la música de festa i saragata. A la popa duia una senyereta armada, però un grumet insignificant amb un estudiat joc de miralls li feia prendre refulgències estranyes. Amb aquest esquer s'acostaren a l'estol de llaüts i amb un abordatge ple de delicades gairebé els enfosaren. N'hi va haver alguns que, atrets pel luxe, hi pujaren, els estengueren estores de purpurina, però acabaren, els pobres hostes, la travessia en un camarot fosc i sense ventilar, confortable, però oblidats.

Una mica malmès, els de Per Salvar els Mots seguiren la travessia. Com si fossin cants de sirenes, altres dubtes els assetjaren. «Sols, no arribarem enlloc», deien uns. «I si ens ajuntàvem a una altra esquadra». «Mirau-los allà quines banderes més vermelles no onegen. I diuen tenir la Veritat!». Hi hagué assemblees amb veus apocalíptiques. I al cel, com si fossin planes d'un diari, s'hi escrivien tràgiques profecies. Però decidiren seguir sols, perquè només tenia sentit, aquell viatge, si arribaven a Port, ni que fos amb els esquinçalls de les pròpies quimeres. Després passà com una mena de catamarà amb estelada. Semblava anar en cenyida i dur un ritme fulgurant. Alguns sumsumcordes de l'estol sentiren enveja dels ritmes trepidants, s'havien cansat de fer bordades; duien, els dels llaüts, el llast de no parlar clar ni cridar fort. Mai no s'adonaren que l'estol havia crescut, que ja tenia entitat. I, fent un poc la torniola i esmolant paraules com a dagues, es convidaren a pujar al catamarà. I al cap de poc temps, mai no se'n va saber res. Potser caigueren en desgràcia. Eren com a bubotes, espectres sense consistència que prenien formes antagòniques al firmament. S'havien acarnissat contra els qui anaven lents, i ara blasmaven els qui no volien besar la toga de la dama que només sabia Sor Tomasseta, un himne secular dels qui no anaven enlloc en concret, sinó que seguien el rumb de les rapinyes fàcils.

Tambés les veles de la dama, disfressades, amb fàtua cosmètica, de senyera rutilant, s'hi acostaren a llançar-los el convit. Volia fer que la deixassin pujar als llaüts tot sonant himnes de victòria; potser ella hi posaria les veles que tant havien mudat de pelatge... Dins un eco de buidors, cancerbers asmàtics llançaven, tots a l'una, el missatge: «deixau-la pujar, ella serà la capitana». Però els homes i les dones dels llaüts digueren que no, car tenia mala fama, com a de cucut, i no volien perdre bous i esquelles. «Hem fet el camí sols, sempre ens n'hem sortit i de cada dia són més els qui naveguen sota les nostres insígnies...».

I segurament fou veritat, i algun dia arribaren a Port, però aquest final encara no estava escrit a la rondalla.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris