nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Qui ha de formar Govern?

Com a part que em sent dels Països Catalans, vaig viure la nit de les eleccions del Principat amb calma i ironia.
Ara m'agaf la política amb les idees definides, el cor fred i el sarcasme a l'aguait. Amb aquesta mateixa actitud he seguit la posterior i ridícula polèmica sobre qui té dret a formar govern: el qui té més vots o el qui compta amb més escons? Aquell vespre em va desagradar Pujol, nerviós, desencaixat, mal educat amb la premsa, però, sobretot, mancat de la paraula clau per aclarir i definir la situació. L'única ocurrència fou la recordança a Indurain i la seva dèria per arribar a guanyar mitja dotzena de «tours». Tampoc no m'agradà que s'aferràs "com hi segueixen encapirronats, encara!" a les regles del joc. El polític ha de mostar que creu en el joc i no en les regles. Perquè si les regles no són bones, el primer que ha de fer és canviar-les.

Jo, de Pujol, donaria porta a tots els assessors. Tot al contari, augmentaria el sou als agitadors mentals de Maragall i als estrategs de Carod-Rovira.

Pujol hauria d'haver clavetejat la situació proclamant un aforisme tan clar i contundent com aquest: no governa qui te més vots, sinó qui representa més gent. Més gent, en definitiva, vol dir més terres, més pobles, més grups... Hauria d'haver declamat: «Tenc més escons perquè represent el pagès de Lleida, el menestral de Tarragona, el llibreter de Girona... Els diputats són com una mena de delegats plenipotenciaris i el poble de Catalunya m'ha atorgat la majoria de comissionats».

Pujol, més que mai, hauria d'haver apel·lat al sentit de la ironia dient-li a Maragall: «Li agraeixo la lliçó. Amb vostè de contrincant mai no em presentaré d'alcalde de Barcelona, cosa que comptava fer quan acabi de president. Però Catalunya no és Barcelona; Catalunya som tots». Els tàctics de Maragall tenien ben clar això de representar grups i no només persones. D'aquí va néixer la despullada pública del candidat homosexual, tot i sabent que els «homo», com els vots, són més secrets a les viles que a la capital.

No m'agrada que ens freguin pels nassos d'altres contrades. Un polític, en tot i pertot, ha de defugir els arguments personals per donar raons i aclarir situacions. Aquí ens passa igual amb el Pacte de Progrés. Tots els partits que s'han ajuntat representen més gent, més grups, més tendències, més jeies... que un partit que, per majoritari, ha de ser necessàriament gregari. Jo hi afegiria la quarta circumscripció, la de la Part Forana.

Tant de bo fos jo un Anselm Turmeda per aclarir la bèstia humana fent parlar els animals. M'imagín que si atorgàssim la democràcia a les bestioles del camp i de la ciutat amb una llei que manàs «cada animal, un vot», aquí guanyarien sempre les ovelles (tant del PP, elles!). Per això, per poder guanyar i governar s'haurien d'unir les cabres, les vaques, les gallines, els xorics... i així representar tots els animals de pèl i de ploma.

Tot i l'absència d'humor i clarividència en les eleccions catalanes m'ha agradat: Que es trencàs el bipartidisme.
Que molts vots, com en el cas de Maragall, vagin a la persona més que al partit. Un polític abans que res ha de tenir carisma.
Que ERC ressuscitàs de les cendres de la darrera cremada interna. Que almanco cada quatre anys els polítics sentin bombolletes per on els entra el gust del poder... que és el seient.

Perdonau-me la pedanteria, però vull registrar com a meva la troballa expressiva: No forma govern el qui té més vots, sinó el qui representa més gent.

Jaume Santandreu i Sureda. Palma

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris