algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

L'abstenció

Cada cop que hi ha eleccions, i darrerament n'hi ha sovint, les primeres declaracions que fan els comentaristes i líders polítics, la mateixa nit electoral, sol referir-se a la participació. Ja és un clàssic de nit electoral lamentar-se de la poca participació "entre el 50 i el 60 per cent" depenent de la contesta.

Diumenge passat, veient el programa de TV3 sobre les eleccions catalanes, es tornaren a repetir els comentaris sobre la responsabilitat que tenen els partits en la participació, responsabilitat que solen assumir sols aquest dia. Diumenge passat vaig entendre una mica més els abstencionistes quan, després d'aquests sincers mea culpa, sortiren els líders a valorar els resultats. Eren tots tan vulgars, tan repetitius, tan plens de vanitat, que no m'estranyà gens la idea que molta gent té de la política. Sols Carod Rovira fou capaç d'articular un discurs racional, explicatiu, compromès i imaginatiu; la resta es dedicaren, de forma infantil, a disputar-se la victòria o a culpabilitzar l'altre dels mals resultats. Com que la pervivència del sistema democràtic depèn de la participació, poster haurem d'esperar que els índexs baixin fins al 40-45 per cent per decidir fer reformes electorals. Crec que dues són les reformes necessàries: una té a veure amb el paper del líder, i l'altra amb la funció del partit.

Entenc, des del meu sentit comú, que no ens hem d'emmirallar en sistemes d'altres tradicions, i que s'han de baixar les quotes de personalisme. En els inicis del parlamentarisme o en democràcies fràgils, segurament són necessaris líders de gran carisma que amb el seu exemple actuïn com a personatges a imitar; però a mesura que la democràcia va madurant i es torna un sistema d'organitzar la convivència, de forma desapassionada haurem de prescindir de cabdills i alliberadors, perquè -i això és un suposar" de cada cop anirem tornat més crítics i més autònoms en ser hora de prendre decisions.

Per un altre costat, hi ha l'opció d'obrir les llistes electorals, a veure si podent triar hom s'engresca en això d'anar al col·legi electoral. Això és molt difícil d'aconseguir perquè retalla funcions al partit polític, un instrument de la democràcia. Aquestes organitzacions naixeren en ser necessàries per defensar els privilegis de l'obligarquia o els drets de les classes socials. Durant dos segles els partits han estat els garants del funcionament democràtic, han estat escoles de política i, sens dubte, han jugat un paper primoridal en la recuperació de les llibertats democràtiques. Tanmateix, els partits han canviat molt des de 1975 ençà. La dreta espanyola ha aconseguit, gairebé després de vint anys, formar una gran força sota les sigles PP. L'esquerra, per la seva part, ja fa uns anys que debat sobre fer una amalgama i, malgrat les reticències, sembla que coaligar-se no és una mala solució. En el cas de les nacions no reconegudes ni respectades, el joc partidista es complica més, en haver-se de defensar interessos nacionals sovint contraposats. No veig descartable l'opció que ha pres Maragall de fer sevir una plataforma i un partit per encapçalar una candidatura i obrir-se a la societat, com a ell li agradava de dir. El seu èxit "relatiu per mor dels resultats" ha estat conjugar els interessos del partit i els de ciutadans interessats en política. Hem d'admetre que no li ha anat gens malament; però, així i tot, no ha aconseguit vèncer la resistència del cinturó industrial barceloní a participar en unes eleccions al Parlament de Catalunya.

Deu ser que hi ha abstencionistes militants, gent que tant li fa carn o peix o que té altres preocupacions que no li permeten d'interessar-se per la política; però un 40 per cent de desentesos són molts de desentesos.

Potser no caldria preocupar-se gaire per l'abstenció si abstenir-se fos també una forma d'expressió política; però el mal pot estar en el negoci polític que alguns poden fer amb aquesta bossa de vots. En primer lloc, l'abstenció afavoreix el més votat, segons el repartiment de Hondt; i, en segon lloc, s'hauria de veure si alligators com el GIL fan augentar la participació, perquè si aquest és el cas estam ben arreglats. Això voldria dir que la política "la capacitat d'articular una convivència sana" ha perdut tota la seva noblesa i s'ha desconnectat de la gent que, contracorrent, pensa i imagina un món on la raó i el sentit el comú tenguin no ja un lloc destacat, sinó simplement un lloc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris