lluvia ligera
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Paisatge després de la batalla

Tothom deia que les eleccions catalanes havien de ser vistes com un fenomen que ajudaria a preveure què passarà a les espanyoles d'aquesta primavera; però quasi ningú no ha enfocat el tema des d'aquest punt de vista. I no és que no hi hagi dades ben interessants al respecte. Per exemple, sabem que en les anteriors autonòmiques el PSC-PSOE va doblar en vots el PP i ara l'ha quadruplicat (uns vuit-cents mil vots de diferència!). Pot arribar a la majoria absoluta un partit que aconsegueix aquests resultats en una autonomia que té el 16% de votants de tot l'Estat? Deixem de banda les exageracions i plantegem-nos preguntes més sensates: Pot guanyar les eleccions generals el PP després d'aquest fracàs? Podrà governar si és la minoria majoritària, però PSOE més IU més CiU més alguns altres nacionalistes o regionalistes d'esquerres (aquí no em referesc al PSM) sumen la majoria absoluta? La política té designis inescrutables i Aznar pot perdre la presidència del govern, si les enquestes sobre els resultats d'aquesta primavera tenen un error de la mateixa magnitud i sentit que les que pronosticaven més vots al PP i menys al PSOE dels que acaben d'obtenir. Churchill va perdre les eleccions després de guanyar la guerra més important i dramàtica que havia viscut Anglaterra; i Aznar, redreçant l'economia, no ha fet més mèrits que Churchill. De fet, l'economia i la incontinència verbal de l'impostor González són els únics factors que juguen a favor del PP. En contra té: una definició marcadament esquerrana de la majoria dels espanyols; una allau de vots que Anguita, encapçalant la candidatura d'IU, desviarà graciosament cap al PSOE; una sospitosa mala sort que fa que el PP es trobi sense aliats pertot arreu; un candidat com Aznar, que no és pitjor que Borrell, però sí que Almunia (que, no obstant això, té ben poc a agrair a Déu); la imatge de dreta dura i centralista , que no ha pogut canviar amb les aparences (simples aparences) de centrisme; la ressaca de passades campanyes amb gent com Cascos, Vidal Quadras o Mercedes de la Merced, que varen rapinyar fins al darrer vot dretà al preu de convertir-se en odiosos per a tots els altres electors. Aleshores la reflexió és senzilla: el PSOE va perdre per només tres-cents mil vots, i Anguita ja ens té acostumats a prescindir d'un milió dels seus electors; si el PSOE els engospa i, a més, conserva els de Maragall, d'on traurà Aznar els vots necessaris per superar-lo?

L'aïllament del PP ja és clamorós. Maragall sabia que si CiU més PP arribaven als 68 escons que tenen ben justets, ell no podria governar, perquè cap dels dos no li faria costat; i Pujol es va poder tranquil.litzar quan ERC va arribar a empatar amb el PP, perquè això li permetria triar entre dos aliats alternatius; però no comptava amb la repulsió que produeix el PP. Pujol calculava poder amenaçar ERC d'anar-se'n amb el PP si ells no col·laboraven en la governabilitat; però resulta que aquesta amenaça és inservible perquè, ara mateix, aliar-se amb el PP és perdre muntanyes de simpaties i de vots. Governar Catalunya amb el PP és convidar l'electorat a girar l'esquena a CiU i dirigir-se cap dret a ERC. Per això, Carod no mou peça. La jugada és molt arriscada per a Pujol, perquè l'envit és altíssim i qualsevol error serà irreparable. Si ERC es nega a col·laborar amb Pujol, aquest no té cap sortida. Crec que no juga de farol, quan amenaça amb noves eleccions si no hi ha acord. Ni tan sols unes enormes concessions de Madrid a Catalunya en finançament i autogovern podrien justificar una aliança repugnant i precària de CiU amb el PP català. Munar es va trobar amb el mateix dilema i va optar clarament per fer un desaire al PP balear. Pujol encara deu ser més reaci al pacte perquè, com jo mateix, no deu veure gens clara la victòria del PP aquesta primavera. El problema serà arribar-hi sense definir-se. Com ho farà per, mentrestant, ser investit president?

Tota aquesta complicació és important, però no ho és tant com la trista realitat que hi ha davall: l'ascens del vot espanyolista i el retrocés del nacionalisme. Tant al País Basc com al Principat, els nacionalistes tenen ben justets els vots per governar. Sort en tenim, aquí, que els nostres saben quina és la bona estratègia política i electoral. I a fe que la practiquen.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris