algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
17°

L'home gris

És la història d'un home gris, pot ser que la seva professió sigui una més de tantes que omplen l'espectre dels professionals qualificats, però està trist. S'ha criat dins un món ric econòmicament i les seves inquietuds culturals i socials l'han dut a ser una persona de tarannà lliberal i centrista, amb una capacitat de tolerància més enllà de la mitjana europea, i es demana per què no és veu representat dins l'espectre polític de la seva comunitat, per què els que haurien de representar-lo l'únic que fan és discutir coses que ell ja té prou clares, i superades. Es demanaran què és el que vol i la resposta pot ser llarga, no obstant crec que si aprofundim en ella i en les causes de la seva orfandat, podem desvetllar el fil d'una crisi.

El que l'home/dona gris/a (aquesta distinció no la faré més) estigui neguitós és a causa que la seva opció ideològica es veu mesclada en diferents opcions polítiques. D'una banda està el seu liberalisme econòmic, diferent de l'escola de Chicago, podria estar inclòs dins el Partit Popular, però la falta de sensibilitat social i en temes ecològics, l'excés de ciment li fa fàstic, el fa rebutjar aquesta opció. En temes culturals s'acostaria al nacionalisme, la defensa de la llengua i d'un patrimoni cultural propi, són part inseparable de la seva condició ciutadana, no obstant això, el dogmatisme i el fanatisme de sagristia que exhibeixen alguns dels seus membres, volent imposar normes de conducta i comportament com si fossin dignes hereus d'en Torquemada, el rebenta tant, que també en defuig. Creu en l'estimació a la seva pàtria, bressol de cultures mil·lenàries, d'esperits mariners i perfums mediterranis, que fan d'una Mar, la nostra Mediterrània, lligam de cultures i símbols gastronòmics, ja que moltes vegades la panxa uneix més que la butxaca. Creu en el viatge com a mitjà de coneixement i aspira a tenir el que els psicòlegs diuen qualitat de vida. Espera també, en certa dosi d'ingenuïtat, que els rectors de la societat es preocupin del bé comú, i rodeja la seva existència d'un cert pessimisme que l'indueix a pensar que si una cosa va malament sempre pot empitjorar. No obstant sempre li queda un fil d'esperança i diu als seus amics que la reflexió és fruit de la maduresa i la maduresa del temps, que la nostra democràcia és jove i que passat uns anys, vint-i-cinc o trenta, de nou el pessimisme, tot entrarà dins la via de la normalitat. Aquest ciutadà llegeix i es cultiva, és amant de les arts plàstiques i va quedar emocionat amb un quadre d'en Tito Cittadini pintat dins una figuera amb les branques caigudes. És un europeista convençut, coneix perquè els ha estudiat Mounier i Maritain, pares espirituals i intel·lectuals de l'Europa moderna, i creu amb uns estats federals europeus que s'han de construir en la base de l'Europa dels pobles, defensant la seva identitat al mateix temps que defensa el mestissatge com a nova expressió d'aquesta unió federal.

Tots aquests problemes té el nostre bon ciutadà, i no hi ha manera que pugui sentir-se identificat amb ningú, ja que ell és, sense saber-ho, l'avantguarda intel·lectual de la cultura mediterrània. Avantguarda que moltes vegades s'anticipa als esdeveniments i sofreix la incomprensió d'aquells que veuen més interessant mantenir el statu quo i no preocupar-se de convertir les velles estructures en aparells útils per la modernitat i el nou segle. Són els nous vampirs que necessiten i desitgen la sang dels intel·lectuals perquè els justifiquin les seves actuacions i els cobreixin d'una pàtina de credibilitat davant el ciutadà.

Aquest pessimisme endèmic, el ciutadà gris el porta amb certa dignitat, i quan aquest torna vell es converteix en una mena de cinisme que l'apropa a personatges com Larra o el senyor de Bearn, i la seva pseudoprogressia es converteix en un conservadorisme pur i dur, altrament dit feixisme, perquè no ha trobat el seu lloc ni qui el comprengui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris