algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
21°

Cap a un model de comunitat sense exclusions

Un debat televisiu celebrat recentment "al qual vaig ésser convidat a participar com a representant del Partit Popular" es presentava amb l'inquietant títol de «Sobram a Mallorca»?, una pregunta que, més enllà del seu atractiu com a reclam per a l'espectador, amagava una qüestió que, de manera alarmant, està començant a prendre força dins un sector de l'opinió pública illenca, potser estimulada també per opcions polítiques que, sense un excessiu rigor, juguen literalment amb foc amb aquest tema. D'entrada, la mateixa expressió ja és lleja. Sobrar és un concepte agressiu, una paraula que dóna a entendre que una gent fa nosa perquè així ho ha decidit una altra gent. Escarrufa pensar que alguns poden decidir que sobra gent pel fet que ens torbem deu minuts més a arribar a la platja o perquè hem d'aparcar una mica més enfora (i no just damunt la mar, com estam acostumats a fer els illencs) quan anam a nedar, o perquè trobam que hi ha massa gent a les platges (gent que, no ho oblidem, deixa aquí els doblers que generen una prosperitat impensable fa trenta anys). M'agradaria pensar que aquests exemples que acab de posar són petites paròdies, fruit de la irreflexió, però el cert és que no és així: no fa tant de temps, des d'una determinada força política que s'anomena nacionalista es feien servir precisament aquests arguments per justificar el que, segons ella, calia fer tot d'una: aturar la «invasió» dels estrangers a Mallorca. Només en un entorn de benestar econòmic (i de mala memòria històrica, tot s'ha de dir) es pot justificar la defensa de postures com aquesta, postures que fan palès un fet clar: les societats, igual que les persones, tenen tendència a tornar «gorreres» quan les coses les van bé, oblidant els moments "no tan llunyans" quan eren elles les que enviaven pel món els seus ciutadans, demanant almoina per sobreviure amb una mínima dignitat. La Mallorca de finals de segle no té res a veure, afortunadament, amb la que, no fa tants d'anys, cercava arran del món un lloc on poder criar els seus fills, sense sospitar que aquests mateixos fills, anys més tard, posarien el rètol de «reservat el dret d'admissió» a les portes del paradís mallorquí. Si el nacionalisme és només això, posar portes als qui, tant d'Europa com d'Àfrica o Amèrica, volen venir a tastar una part del paradís "amb totes les garanties que facin falta, que per això estan les lleis" aleshores hem d'acceptar que al mateix temps que hem crescut en termes de prosperitat econòmica, hem reculat com a societat adulta i responsable, deixant sortir de dins nosaltres els dimonis d'un egoisme salvatge, al servei del qual ni pot ni vol treballar un partit compromès amb les llibertats com és el Partit Popular. Si, en canvi, el nacionalisme passa per compartir des de la racionalitat i la generositat, si el que volem és integrar com uns mallorquins més als que s'han acostat fins aquí per viure i treballar amb nosaltres, amb il·lusió i ganes d'integrar-se, aleshores el que cal és fer-los lloc i estendre'ls la mà, no empènyer-los a empentes cap a la mar, mentre cantam La Balanguera extasiats de patriotisme. Hi ha suficients instruments legals per poder regular aquest creixement sense haver d'apel·lar a missatges excloents: si els qui governen Mallorca pensen que aquests instruments legals no són adequats, doncs que els canviïn i oferesquin alternatives viables i no fruit de la irreflexió. El debat sobre el model de comunitat que volem passa per posicionar-nos tots, clarament, sobre les prioritats que una societat lliure i solidària estableix a l'hora de repartir o no el que té. Hom no es pot amagar sempre darrere debats parcials que parlen de tornar a una Mallorca suposadament idílica (idílica pels que tenien doblers, és clar, no per la majoria dels ciutadans illencs) i que presenten un futur amenaçant per un enfilai d'«invasors» de pèl ros i ulls blaus (o pell obscura i ulls negres, tant se val). Encara que sigui una expressió que no agradi massa al director d'aquest diari, vull reafirmar que el misatge de «ja no n'hi caben més» és una arma que la carrega el dimoni i que quasi mai se sap molt bé cap a on acaben anant els tirs, una vegada disparada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris