algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Alguns homes bons

Hi ha dies, pocs, que llegir els diaris pot arribar a ser d'un gaudi que no té preu, terratrèmols, xocs de trens, guerres molt salvatges i altres bestieses a part. Avui matí, dissabte 9 d'octubre 1999, a la pàgina 13 d'aqueix mateix diari que ara vostè té a les mans, llegesc un titular gratificant en escreix: «Rotger reconeix en públic que estava contractat pel Govern però només exercia de batle». Ueeeei, passarell!

He tossit fluixet per aclarir-me la gorja, m'he col·locat les ulleres ben situades damunt el nas, i m'he disposat a llegir en veu alta la crònica d'Inca del company Tomeu Garcies, pausada, lentament, paladejant els mots com el que assaboreix un Rioja Alta de collita del 94. I el que he llegit i dit m'ha reconciliat una mica amb el món i la bolla, i una miqueta amb la classe política, que me'n feia molta falta, a més a més de congriar-me al sargir una admiració fonda, intensa, per la persona, la sinceritat, la gratificant humanitat del batle d'Inca, don Pere Rotger.

Perquè, anem a veure, de veritat algú pot creure que una família d'Inca o d'allà on sia, pot viure amb la misèria d'un sou de batle de tres milions de pessetes a l'any? No, clar que no! Aquest sou, el que el senyor Rotger percibia com a batle d'Inca, està claríssim com ell mateix diu, declara, especifica, era i representava tenir-lo a «pa i aigua». Natural. Què són 50 mil duros cada més? Res, misèria puta. I clar, s'imposava la cridadeta a l'amiguet ciutadà, i mira, hauríem de fer alguna cosa, que si no la barca fa aigua pertot arreu. I bé, bona química a dojo, càrrec imaginari i a fer l'egipci, que són dos dies.

Segons les informacions que una mica a corre-cuita he pogut recollir, (jo no tenc e-mail ni estic connectat a Internet, encara), dic, he pogut saber que, quan a Inca governava un pacte d'esquerres amb àngel de la guarda per afegitó, i mestre Pere Rotger (per a mi des d'ara serà un manestral sincer, tenaç, apassionat de la política) estava a l'oposició inquera, ja parava mà d'Assessor del Consell Insular de Mallorca, ara mateix no sé quantificar el que podia cobrar aleshores per fer una feinada que no feia. Després passà el que passà, el CIM els va botir i alguna cosa s'havia de fer amb el senyor Rotger i, net i clar i espinzellat, l'anomenaren Gerent del Consorci 5B. Un dia, una indiscreta mosca d'ase demanà què refones havia fet fins aleshores aquell Gerent i ningú nat no li pogué respondre. Ell ho sap i, amb molta dignitat dimiteix com a Gerent d'allò, es treu la llicència pertinent i el contracten com a Agent Immobiliari, i a continuar passant factures de gestió, cobrant sense fer res, que qui dies passa, anys empeny. Fins que, aquests dos o tres darrers anys, l'home s'estabilitza, el fan Gerent de l'Institut de Desenvolupament Industrial, 7'5 milionets de pessetones cada any, més els 3 del «pa i aigua» que parlàvem fa una estona com a batle d'Inca, li arrodonien els 10'5 milions anuals, (875.000 "al mes), que li permetien sortir del pou i treure la panxa de mal any com Déu mana, que era del que es tractava.

I a la informació periodística, l'home va, afegeix i diu: «No estic orgullós del que va fer el meu partit a Palma però jo vaig fer molta feina, molta més que molts dels meus que tenien feina a Palma i a un altre lloc i no en feien a cap dels dos llocs». Cony, això és parlar clar i el demés burballs! I un, que no és de fusta, la imaginació li vola i li recorda els moments finals de la película aquella anomenada: Alguns homes bons, quan als darrers plànols el Tom Cruise"Antoni Alorda arriba a tocar tant els dallons al Jack Nicholson"Pere Rotger, que aquest darrer rebenta en una diarreada verbal incontenible. I inconvenient, per cert.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris