cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
19°

El canvi a Harold Bloom

Sembla cosa òbvia que la voluntat no pot influir gaire en el pensament o, més exactament, en el que pensam. Pensam el que pensam, no el que volem pensar o ens agradaria pensar. Això, a despit que poguem, més o manco, centrar la nostra atenció en un tema o l'altre; tanmateix, el lateral thinking, propugnat pel professor De Bono, sovint resulta més fructífer que el centrament deliberat i continuat de l'atenció. Podríem dir que el que pensam, ho trobam més que ho construïm, per molt que això pugui displaure certs esperits científics.

Aquests plantejaments responen o són conseqüència del fet inesperat d'haver trobat a un llibre molt de moda, de fet un bestseller, d'una definició o una aproximació al concepte de canvi, aplicat a les persones, que, eventualment, possibilitaria una altra lectura del volumarro de Miquel Bauçà de títol homònim.

En efecte, Harold Bloom, al seu El canon occidental, segurament el llibre de crítica literària de més difusió d'aquests darrers anys, escriu: «la forma definitiva del canvi personal, que és la mort». L'observació, que es repeteix tres o quatre vegades, segurament és inobjectable. Perquè no hi ha dubte que, després del naixement, no hi ha canvi més radical i més en sec, en tota la vida humana, que el de la mort, de l'arribada de la qual som normalment conscients, almanco si arribam a una certa edat i no hem perdut el cap, a diferència de la innocència animal respecte a aquest punt o a aquest decisiu avatar.

Per la seva banda, al seu llibre El Canvi, l'amic Bauçà no sembla donar gaire importància al tema. Hi llegim, a la pàgina 365: «Sortosament, és un tema que mai no m'ha preocupat ni interessat. Com el sexe, és vulgar de fer-ho». Tanmateix, així mateix, li dedica un poemet: «Morir sol a l'escenari d'un teatre buit, tancat, ha de ser l'únic projecte tolerable dels humans, sobretot el dels poetes».
Realment, el Canvi del qual parla Miquel Bauçà "difícil de definir, certament" és, més aviat un canvi cultural, de mentalitat. Aproximativament, podríem tal vegada definir-lo com el col·lapse de totes les ideologies. Tanmateix, com la gran polsada (en la segona accepció recollida per l'Alcover-Moll) o polseguera produïda es torbarà alguns anys a permetre'ns un mínim de visió, no està massa clar què pugui venir ara. Definir aquest pervindre immediat com Amèrica («Allò que ens atreu realment d'Amèrica no és pas el poder: és la netedat que transpuen els objectes que inventen, executen i usen», escriu Bau ), no ens acaba d'aclarir la cosa, per molta admiració que un senti pels ordinadors i per Internet.

Paradoxalment, l'observació més curiosa que fa en Bauçà en relació a aquest canvi radical al qual es refereix Harold Bloom és la de que desitjar la mort del proïsme és la cosa més normal d'aquest món(!). Textualment, diu: «Un efecte salutífer de la mort d'un conegut o coetani nostre és que ens serveix per marcar la fi d'una etapa i començar-ne una altra. Sembla que si continués vivint, no podríem o no sabríem canviar. La vellesa, sense la desaparició d'amics i coneguts, no seria la mateixa: imagino que seria més pobra».

A El canon occidental, per gran que hagi estat el seu èxit editorial "prou sorprenent vist des de Cavorques i Sefarad", seria desencertat donar-li cap valor absolut, tant per a atacar-lo com per a seguir-lo. Però, deixant a part la seva valoració d'alguns autors no massa de moda (Milton, Emerson, Dickinson, Tolstoi) i la seva minusvaloració d'altres (Rimbaud, Mallarm , T.S. Eliot, Robert Lowell), m'ha sobtat la seva inesperada definició de la mort com el canvi per antonomàsia, almanco a nivell humà .

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris