nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Satèl·lits personals

US 101 és el nom d'una autopista que travessa Califòrnia de nord a sud. Arriba, des del nord, a San Francisco a través de l'emblemàtic i majestuós pont Golden Gate que, juntament amb els tramvies i carrers empinats, donen la imatge tan característica d'aquesta ciutat, considerada la més europea dels Estats Units. Seguir per la 101 cap al sud és el camí més indicat per arribar a la península de Monterey, on hi ha l'ermita de Carmel, lloc en el qual, com recorda molt bé una gran làpida de marbre pagada per l'ajuntament de Petra, Mallorca, España (sic), va fixar el seu quarter general el Pare Serra. Però molt abans d'haver de deixar la 101 per agafar la 68 cap a Carmel, haurem travessat pel bell mig del mític Silicon Valley, centre neuràlgic mundial de les indústries relacionades amb les tecnologies de la informació. Molt poc després de Palo Alto, centre geogràfic d'aquesta vall, i abans de San Jose (sense accent) des de la 101 es veu un hangar immens, amb la forma d'un vaixell trabucat amb la quilla cap amunt. Aquest edifici monstruós, i a la vagada curiós, és un petit gran homenatge a la precipitació tecnològica per excel·lència, doncs es tracta d'un hangar per dirigibles i que va fer ben prop de no poder ser emprat mai per a allò que havia estat concebut ja que, si fa no fa, els dirigibles varen deixar de fer-se servir gairebé abans que s'acabés de construir aquesta mola. El lloc és conegut amb el nom de Moffett Field, i a més d'una base militar d'avions, hi ha un laboratori de la NASA, el laboratori d'Ames.

És des d'aquest laboratori que va sortir, ara fa una mesada, l'anunci de l'existència d'un prototipus, que funciona, d'un estri ben simpàtic i que té per nom una cosa com ara satèl·lit personal d'assistència o PSA, un eufemisme similar al de les agendes electròniques que són conegudes amb el nom d'assistents personals digitals. Els satèl·llits personals d'assistència tenen la forma d'una pilota d'handbol i són capaços, a més de moure's de forma autònoma, de mesurar les condicions ambientals, actuar com a terminals remots, servir de suport per videoconferències i tot un seguit de tasques de suport essencials per als astronautes en les seves missions espacials. Els científics que els estan desenvolupant els presenten com els contenidors d'ulls, orelles i nas addicionals i de recanvi per als astronautes mentre estiguin per allà dalt. A més, la seva autonomia de moviments ha de permetre col·locar els seus sensors "aquests ulls, orelles i nas addicionals" en qualsevol lloc de la nau o de l'estació espacial i en qualsevol moment. Pel que sembla, el nom de satèl·lit que se li ha posat de moment a aquests estris fa referència al fet que, en la seva situació típica de feina, es mouran flotant enlaire a l'entorn de l'astronauta, ajudant o destorbant, segons que sigui el cas o com es miri. Els responsables d'aquest magnífic projecte han explicat que la idea de construir els satèl·lits personals està inspirada en un estri similar que sortia a la sèrie de ciència-ficció Star Trek, la qual cosa convertiria aquests estris en un exemple més d'allò que ja s'està començant a ser més que habitual, i que consisteix a convertir en anticipació moltes de les coses que els imaginatius escriptors i guionistes de novel·les i pel·lícules d'aquest gènere construeixen per entrenir el personal, la qual cosa fa que, tot sovint, sigui molt i molt difícil distingir ficció i realitat. Tot plegat, moltes vegades, han acabat per resultar més fiables les seves prediccions, les fetes en un context de ciència-ficció, que les dels científics i tecnòlegs. El viatge a la Lluna de Juli Verne seria un dels primers exemples i el Ciberespai en seria un dels més recents i coneguts ja que, com és sabut, el nom i la cosa a què es refereix varen aparèixer per primera vegada en una novel·la de William Gibson, titulada Neuromàntic. Anys després de la seva publicació, fou John Perry Barlow, lletrista de Grateful Dead i ciberactivista avant-la-letre, qui va proposar l'ús d'aquest terme que, avui, sembla estar universalment acceptat. Tornant als satèl·lits personals, ara només falta saber si s'incorporaran a la galeria dels horrors tecnològics com l'hangar per dirigibles de Moffett Field o bé, acabarem tots, austronautes o no, anant pel món amb el nostre satèl·lit personal brunzinant i donant voltes al nostre cap. Si va a dir veritat, no sé ben bé quina de les dues alternatives m'espanta més.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris