cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
24°

Qüestió de desvergonyiment

La campanya electoral catalana ha estat agressiva i descarnada, de manera que haurà deixat una allau de víctimes. A més a més, a mesura que passin els dies i tenguem l'oportunitat de valorar, sense presses, les opinions vessades pels uns i pels altres, trontollarà més d'un prestigi, fins ara sòlid, que haurem d'afegir "perdonau-me per usar un tòpic" a la llista de «caídos por Dios y por la patria». Maragall, empès per l'ambició d'arribar a la presidència de la Generalitat sigui com sigui, va plantejar una campanya basada en els sentiments i no en els continguts. El resultat va ésser força decebedor, ja que al llarg del debat no es posaren en joc dues maneres d'administrar Catalunya, com era d'esperar de l'enfrontament CIU-PSC, sinó que els socialistes oferiren als seus electors la possibilitat de repastar-la. De manera que més enllà dels estirabots propis de la verborrea electoral, els uns "PSC i PP" proposaren integrar Catalunya dins un projecte global de descentralització administrativa de l'Estat, mentre que els altres "CIU i ERC" defensaren el dret a consolidar i potenciar els seus trets diferencials respecte d'aquest mateix Estat. En definitiva, el bessó del conflicte a dilucidar a les urnes per catalans i residents a Catalunya el 17-O, no es diferenciava gaire del que es plantejà els anys 1715, 1923 o 1936. Això ha fet que més d'un orador, atesa la trascendència d'allò que era en joc, hagi fregat la impudícia amb les seves manifestacions. González, per exemple, no ha dubtat a demanar als immigrants el vot per a Maragall perquè, al seu parer, votar Maragall era el més convenient per a Espanya. Ni Serrano Suñer, quan disposava de licència per a dissoldre els gèrmens catalanistes que havien sobreviscut als afusellaments del Camp de la Bota, va mostrar més clarament quines eren les seves intencions exterminadores. És clar que González ja fa temps que no té consciència del valor de la paraula. La va perdre, la consciència, en afirmar que posaria la mà al foc per l'honestedat de Mariano Rubio, i l'endemà mateix de dir-ho ja era qüestionada públicament. A partir d'aquí tant li és sortir en defensa del seu amic Pepe Barrionuevo, com proposar que els xilens esperin Pinochet amb flors o demanar als immigrants a Catalunya que esdevenguin quintacolumnistes. González pateix incontinència verbal, i això és perillós per a ell, perquè expressa allò tan lleig que pensa. En qualsevol cas, la campanya electoral catalana s'ha caracteritzat per les relliscades dialèctiques dels uns i dels altres. El fet que Pujol manifestàs la seva admiració per «Los Chunguitos», a la festa de Nou Barris, frega la comicitat, ja que si casualment, al Molt Honorable, se li escapàs un larailo, ni que sigui davall la dutxa, la senyora Ferrusola el duria de quatres a confessar-se amb l'arquebisbe Carles. Pujol ha resultat tan grotesc, com patètic Carod Rovira, en demanar que Barcelona esdevengui, altra volta, la ciutat capdavantera en l'edició del llibre en castellà. Malgrat tot, la perla de les intervencions electorals cal atribuir-la al senyor Miquel Iceta "socialista format a l'empara de Narcís Serra i de Pepe Borrell" que, per tal d'apropar el vot rosa a Maragall, no va dubtar a fer pública confessió de les seves inclinacions homosexuals. D'aquesta decisió, els col·lectius gais en diuen sinceritat. Jo en dic desvergonyiment. Si més no, és el qualificatiu que em mereix qui desvetla les seves intimitats a canvi d'una almoina.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris