nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

«Sí, president»

La contribució de Jonathan Lynn i Antony Jay a la cultura política gaudeix de vigència, vist des del prisme de la ironia, vigència fonamentada en la difusió a través d'un serial televisiu de la seva obra escrita de la qual cal destacar Ai, ministre, Sí, primer ministre, Sí, president, etc., que amb clau d'humor posen de relleu les contradiccions i les situacions absurdes que amb freqüència van lligades al poder polític, un món en el qual l'aparença i la realitat lluiten esforçadament per sobreviure una per damunt l'altra.

L'àmbit polític quotidià de la nostra estimada Comunitat Autònoma no és lliure d'aquests processos, com no pot ser d'una altra manera, i convé prestar atenció a alguns esdeveniments perquè resulten, si més no, reveladors de com són realment les coses; convé, emperò, interpretar els fets amb certa clau d'ironia i no perdre'n calada.

Qualsevol mínimament familiaritzat amb els mecanismes del poder polític pot imaginar-se fàcilment la que se va organitzar quan en el Consolat de la Mar no foren capaços d'enllestir una llei per entrar-la al Parlament de forma reglamentària (tot i l'amplària de la màniga del nostre Parlament), la sensació d'impotència i de frustració tot mesclat amb las presses per no fer el ridícul una setmana més. Els crits dels uns per sobre dels altres, és a dir, dels superiors cap als inferiors, i així succesivament semblarien, perdó per la comparança, un d'aquells serials de «marines» nord-americans en el qual la cadena de comandament esdevé l'argument de la pel·lícula.

Però no és aquest l'únic assumpte que crida l'atenció, la qüestió de l'ecotaxa resulta, si atenem l'opinió de tots els implicats (d'aquesta qüestió tècnicament complexa, opina tuti cuanti) una qüestió estructural i definitiva però immersa en la contradicció i així, l'opinió pública resta sorpresa quan les desqualificacions van i vénen; i amb aquest anar i venir s'engronxen, algunes autoritats, al gronxador; cal imaginar els comentaris dels càrrecs de segons i tercer nivell per redreçar l'ametlla; cal imaginar els caps de gabinet de comunicació de les conselleries implicades intentant posar a l'hora els rellotges per aconseguir que les declaracions apareixin d'una forma coordinada i coherent i no trepitjant-se les manifestacions els uns als altres i, a l'atropellada, i sense voler, acabar desautoritzant el president.

No cal ni comentar la qüestió dels interins i dels funcionaris en general. No més per tots, la qüestió del pobre Joan Simonet, funcionari del qual no han respectat la condició de regidor i li aplicaren, d'una forma molt discutible, l'obligació de reincorporar-se a la plaça de la qual és titular a Menorca amb un exercici clar de cinisme polític (a l'enemic el reglament) vell aforisme que posa de relleu el tarannà del homes del Consolat. És fàcil imaginar la sol·licitud d'estudis i contrainformes que presidiran tota aquesta qüestió fins que tengueren clar que a Simonet «el fotrem». I tants d'altres. Tot i que la qüestió del interins es va embrutant quan arribam al procel·lós món educatiu, (no és el mateix Arnau que Mestre Arnau) mai no tan ben dit. Ja pareix que han tornat a travelar i venga informes i discussions. Aquest interí si, aquest no! Bono, que això està poc clar.

És ben fàcil imaginar Lynn i Jay redactant un text adaptat de Sí, president «que reflectís totes aquestes qüestions i moltes d'altres ben reveladores de les contradiccions que la pròpia mecànica del poder implica i si a més a més es tracta d'una coalició de diverses forces polítiques les contradiccions supuren de valent. Emperò no perdem el sentit de l'humor i acceptem, també, la ironia que ve del poder. Segons les cròniques, el president no pogué, el passat 12 d'octubre, assistir a la desfilada militar al passeig de la Castellana a Madrid, tal com van fer altres presidents de diverses autonomies de diversos partits polítics, inclòs el PSOE; segons les notícies, el president va anar l'horabaixa a la recepció del rei al Palau d'Orient, vegeu idò de quina forma tan subtil volgué el president demostrar a tothom, rei d'Espanya inclòs, la llunyania de les Illes Balears respecte a Madrid. Arribar tard és una forma parabòlica de posar de relleu les dificultats de la distància i el pes de la insularitat i de demostrar la necessitat de millors comunicacions aeronavals amb el continent.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris