algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

La llibertat d'opinar

Amb tota aquesta història del possible pacte entre el PSM i UM s'ha recuperat una de les teories més curioses que de tant en tant fan servir tots els partits polítics, quan les coses els van mal dades. En podríem dir, d'aquesta teoria, la del «sobiranisme exclusivista». Segons els seus defensors, quan un partit ha de prendre una decisió és intolerable que s'intenti influir des de fora. Troben que un partit ha d'estar per damunt de l'intent extern d'influència o de crítica la qual, si un cas, ha de ser interna, i que els no militants només podem fer una cosa: callar. Res de nou. És la cultura de l'aparatisme que ha envaït quasi tots els partits. Dissortadament la manca de fonamentalisme sol ser l'excepció en la vida política. La norma és tancar-se sobre si mateix, arribar a creure's l'al·lucinació sectària que divideix els humans només en dues categories: els nostros i els que no són des nostros, que diria don Gabriel Cañellas. Tot un mestratge el seu, i pel que es veu amb molts de seguidors. Aquesta gent troba que els partits han de ser sobirans (o és que poden ser d'altra manera?) però d'una manera molt original: sense estar subjectes a possibles intents d'influència o de crítica externa. Ni el Rei, vaja. Ara, al mateix temps, troben d'allò més natural que els partits intentin influir, i a vegades determinar, en les decisions d'altres associacions (culturals, sindicals, veïnats, cíviques, ecologistes...). Naturalment, quan qualcú s'atreveix a entrar dins el seu recinte sagrat que és aquesta sobirania exclusivista, automàticament se l'intenta estigmatitzar amb el segell de «conspirador» que per raons malèvoles cerca el mal del partit. Pareix mentida que no s'adonin que els partits són simples instruments al servei dels ciutadans per intervenir en política. I que aquesta participació es pot concretar militant, votant o, simplement, opinant sobre qualsevol acció o presa de posició del partit que sigui, perquè a tots els ciutadans interessa el que facin els partits, els votin o no. Una cosa són les obscures pressions que puguin rebre els partits (com la que per exemple va rebre UM per pactar amb AP el 1983) amb connotacions si no il·legals sí almanco dubtosament democràtiques, i una altra molt diferent són les opinions expressades pel motiu que sigui, interesades o no, volent influir o no. Les primeres són denunciables per il·legítimes. Les segones són part essencial d'un concepte que per ventura és estrany a molts polítics i que respon al nom de llibertat d'expressió, que inclou des de l'adulació, que els agrada tant, fins a la crítica més ferotge, els agradi o no. Segons la peregrina teoria de la «no ingerència» haurem de suposar que quan el PP sobiranament decidia destrossar l'OCB i el GOB els que no hi estàvem d'acord, i no pertanyem a cap de les tres organitzacions, hauríem hagut de callar respectuosament; o que quan el PSOE i PP pactaven a Madrid la contrareforma autonòmica balear, aquells que no érem militants de cap dels dos partits ens hauríem d'haver limitat a constatar el fet i congratular-nos de tanta expressió de sobirania antiautonomista; o que quan UM adopta l'insularisme com a essència ideològica, els que no hi militam i som balearistes no ho podríem haver criticat perquè és decisió soberana d'aquest partit; o, en fi, que quan el PSM era furibundament atacat com l'imperialisme catalanista per aquells amb els quals ara vol intimar, els que no som de cap dels dos partits ens ho haguéssim hagut d'empassar com una mostra de la intocable i no criticable sobirania del PP... hala, venga!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris