cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
22°

Un diputat a Madrid

Les ideologies, llevat de les manifestacions més sectàries i esquemàtiques del pensament, no són mai patrimoni de cap partit. Responen, quan tenen algun fonament, a les exigències culturals, econòmiques i identitàries de col·lectius més o menys nombrosos de la societat. Per això, les organitzacions que ocupen la centralitat en la vida política d'un país s'esforcen per afeblir les rigideses amb la finalitat d'encarnar les aspiracions de segments cada cop més amplis de la societat. El nacionalisme no n'és una excepció.

Els partits polítics, les associacions, els fòrums de debat, les tribunes mediàtiques, els sindicats, les organitzacions professionals, els sectors econòmics que simpatitzen amb aquest projecte saben que no el veuran complet fins que no tengui presència allà on és més necessari que la seva veu sigui escoltada: el Parlament de Madrid.

Més enllà de qualsevol voluntarisme, es comença a tenir la percepció que el somni pot esdevenir una realitat. La situació a les Illes ha canviat molt en els darrers anys. Tant que, fins i tot els partits d'obediència estatal es reclamen com a eines al servei d'aquesta causa. Per fortuna, és enfora ja el temps en què la lluita del mallorquinisme era per la pura i simple supervivència. És més, s'ha demostrat que qualsevol intent d'agressió s'ha acabat girant sempre en contra de qui el propiciava, fos el PSOE o fos el PP. Els primers passos per a la presència institucional plena ja s'han fet als ajuntaments i a l'administració autonòmica. Però tothom és conscient que el municipi i la comunitat no són els escenaris on més cal fer sentir la reivindicació illenca. Permeten gestionar la realitat amb un determinat accent. Però això no basta. Han de ser la platoforma que permeti coronar el cim.

Encara que parlar de nacionalisme en el seu cas no seria del tot precís, els mallorquins, els menorquins i els eivissencs tenim ara ben present l'exemple del pas de Pilar Costa pel Senat, sens dubte el més fructífer per a les Illes en tota la història de la democràcia.

El mes d'abril, quan alguns s'omplien la boca amb el Règim Especial per a les Balears, la senadora Costa, palesà que, quan faltaven vuit mesos per a la seva aprovació, gairebé cap de les comissions previstes no s'havia posat en marxa. La vergonya fou tan grossa que l'endarreriment no es pogué perllongar més.

La lliçó de Costa "el REB no era un projecte de tota l'esquerra" rau en el fet que demostrà que les polítiques que pensi aplicar qualsevol executiu autonòmic amb independència del color que tengui, necessiten l'apuntalament de representants a les institucions de la metròpoli amb capactitat de parlar independentment de les conveniències circumstancials d'una direcció política estatal.

Que veus com la de Costa puguin tenir presència a les Corts és el gran repte que, per a les eleccions de l'any 2000, la societat civil ha plantejat als partits nacionalistes. Quan arribi del moment de passar comptes, no serà tan important si hi ha hagut un fracàs com si s'han fet tots els esforços per evitar-lo. Quan arribi el moment d'anar a votar, la inhibició pot ser la resposta davant propostes poc creïbles. El debat és obert. La pitjor opció és descartar-ne una abans d'avaluar-la amb generositat i amb sentit de país.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris