cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
14°

Ambigüitat calculada

Segons va transcendir, crec que més aviat poc, en una breu nota de premsa, el professor Oliver-Araujo, sempre lúcid i metòdic, va dir, a Menorca, que el nacionalisme del PSM i d'UM era d'una ambigüitat calculada. No entraré a discutir-li les tesis per dos motius obvis: perquè no vull perdre per golejada i perquè la nota de premsa va tirar la pedra -la frase enginyosa- i va amagar la mà -el context i el raonament seguit. La frase, no me'n vull amagar, em va caure en gràcia i la vaig usar ben conscientment en els dos articles anteriors.

Jo li don, no sé si tota, la raó; però en les condicions que abans he expressat -l'eixuta nota de premsa-, m'agradaria, no entrar en controversia, sinó agafar el fil de l'afirmació i embullar la troca pel meu compte. Jo mantindria, en primer lloc, que el nacionalisme d'UM i PSM són d'una ambigüitat calculada si ens atenem a la proposta nacional que fan; però, com que ho formulen com una proposta política, la seva ambigüitat no és més sucosa i densa que la que formulen totes les forces polítiques convencionals que conviuen dins el prosceni polític.

Ho explicaré una mica. Comencem per la primera premissa. Són d'una ambigüitat calculada, si ens atenem al fet que no diuen clarament què volen -si més autogovern, si l'autodeterminació, si la independència i com ho volen: Mallorca tota sola, les Balears, els Països Catalans amb Andorra, sense Andorra, etc. Contrasta aquesta ambigüitat amb la contundència i rotunditat amb què s'expressen els que defensen un nacionalisme consolidat i definit, és a dir, els qui autoafirmen o reiteren el que convencionalment anomenam un nacionalisme amb estat. I aquests darrers ho fan, fins i tot, responent amb una certa virulència a les qüestions aparentment més insignificants -basta veure la reacció dels mitjans de comunicació madrilenys davant l'afirmació dels mitjans catalans que qualificaren de «nostre» el nadó Joan Urgarndarin. Encara hi podríem afegir dues coses més: tàcticament, parlar clar suposa no guanyar adeptes a la causa, ja que sempre és més fàcil per a la immensa majoria de la gent arrecerar-se a l'ombra de l'statu quo imperant que no arriscar-se per a una opció que vol modificar radicalment aquest statu quo; d'altra banda, no hem d'obviar que som en un context de conflicte nacional entre la nació colonitzadora i la que es vol emancipar, i l'estratègia dels primers vers els signes d'identitat que poden configurar la segona és també d'usar una ambigüitat calculada. Rivetejar, per exemple, un discurs tot dient que s'està a favor de la normalització lingüística i, quan es té el poder, com l'han tengut PSOE i PP, no posar en marxa els mecanismes necessaris per recuperar aquesta llengua és també una ambigüitat calculada: saben que, si no fan res més que quatre propostes ambigües i per sortir del pas, la llengua acabarà per desertizar-se.

D'altra banda, i atacant la segona premissa, em sembla obvi que el nacionalisme que propugnen UM i PSM, en tant que ho fan com una proposta política més, és d'una ambigüitat tan calculada com la resta de propostes polítiques que poden fer els altres partits. Els electors, davant les proclames molt homogènies que fan les forces polítiques, no els queda altra alternativa que llegir entre retxes i guiar-se per la intuïció per saber qui les durà a terme i qui no. De la mateixa manera, els que voten el PSM i UM saben perfectament, pel que fa a la qüestió nacional, què diu la lletra menuda o la lletra subjacent i com és de diferent d'aquella dels qui amaguen -perdonau-me la rotunditat del mot «la consumació del genocidi» rere pomposes virolades i analgèsiques fórmules de cortesia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris