algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Tristesa

«Salut, boscs coronats d'una resta de verdor. Salut, darrers bons dies!» La nostra tardor no és dràstica i agònica com la que proclamaven, si no em traeix la memòria, aquests versos de Lamartine. La nostra tardor és familiar o, com a molt, municipal (però, així i tot, el lector pacient ha d'entendre que un comentarista no la pot deixar passar sense utilitzar-la per complir una de les tasques hebdomadàries que es posa de cap a cap d'any). Per mor del tòpic, i per deformació urbana, associam inevitablement la tardor amb la tristesa; encara que la fruita d'ara sigui una festa per als sentits i la temperatura sigui reconfortant. A la pagesia és temps de sembrar i de proveir-se de porquim, i, per tant, és temps d'il.lusió i d'esperança. Per ventura passa que la tristesa és un sentiment agradable, parent de la nostàlgia, no com la desesperació o l'angoixa. L'expressió primavera d'hivern, ben pensat, és un encert dels nostres repadrins, perquè els dies, ara, dubten entre el goig de la primavera i la negror de l'hivern: la tristesa deu ser el sentiment que millor es pot moure entre aquests dos extrems.

La tristesa ha recorregut tots els registres lingüístics: ha servit per fer versos intencionadament ingenus (o cursis: "La princesa está triste, qué tendrá la princesa?"), travallengües ("Tres tristos tigres"), o paradoxes ("Bonjour, tristesse"). Dickens va associar la tristesa a la infantesa i a la misèria, Goethe a la joventut romàntica i Turgueniev a la vellesa. Les cicumstàncies també compten i l'absència de l'estimada sol precipitar aquest sentiment: "Que n'és, de trista, Venècia sense tu", canta Aznavour. Fins i tot, la reflexió sobre el destí d'una cultura pot tenyir de tristesa tot el pensament d'un escriptor, com li va passar a Spengler. Però qui no pot subsistir sense la tristesa és l'humor, i, per això, en el Canal Plus anomenen Tristón el ministre de l'Interior.

Hi ha altres sentiments molt pròxims a la tristesa. Quan es mor una persona estimada, la pena és sentida amb intensitat, i queden testimonis literaris que mostren l'ànim d'aquells que s'exiliaren travessant de nit els Pirineus l'any 39: "Si la lluna feia el ple, també el feia la nostra pena". En canvi, no m'he sentit mai amb dret a tenir malenconia, perquè és una paraula que els meus padrins no pronunciaren mai. Eren pagesos.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris