algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

PSM-UM: una coalició preelectoral?

Certament, la cultura del pacte, o sia l'entesa entre dues o més forces polítiques, ens ha arribat sobtadament i a l'engròs. De fet, podríem dir que darrerament hem assistit a un empatx informatiu de disquisicions i cavil·lacions que ens han enventrellat. Tot s'inicià abans, molt abans, de les eleccions autonòmiques, quan les primeres enquestes electorals començaven a predir la possible pèrdua de la majoria absoluta del PP. Tots coneixen els esdeveniments i el que donà de si el tema. No fa gaire s'iniciaren les elucubracions amb les eleccions catalanes. Allà, la conjuntura política tampoc no resulta clara i l'efecte Maragall, igual que aquell efecte Borrell, no es mostra tan demolidor com ens volien fer creure.

Com és sabut, a les Illes, no tenim prou experiència amb això dels pactes polítics. Ben al contrari, estam habituats a situacions polítiques d'estancament, avalades per majories absolutes (PP), transfuguismes (PP) o acords subordinats (PP-UM). I, ves per on, quan enllestim un pacte progressista, certament ampli, ens posen d'exemple en altres comunitats autònomes. Així, en el debat televisat a TV3 sobre les eleccions al Parlament "debat, al meu entendre, massa encotillat per uns moderadors excessivament intervencionistes" el Sr. Ribó (IC-V) insistia en el fet de sumar vots per tal d'eliminar allò que ell anomena un pujolisme clientelista, tot posant com exemple el cas de les Balears. Comparació poc encertada. Si bé és cert que en cada cas, CiU a Catalunya i PP a Balears, han governat anys i anys, no es pot comparar una dreta oxidada, sucursalista i sense ideari polític.

Vull dir amb això que els pactes són realment efectius, i gairebé irremeiables diria jo, quan la conjuntura política s'ha embarranquinat, és a dir, quan els resultats electorals són gairebé els mateixos una elecció darrere l'altra. Observem el cas del País Basc i l'entesa PNB-EH, o el mateix cas de les Balears. L'estancament dels vots, força a mitjà o a llarg termini el pacte entre forces polítiques, sovint poc o gens afins.

Pel que es veu, fa algunes setmanes, s'ha iniciat un debat sobre una possible coalició preelectoral entre el PSM i UM de cara a les eleccions estatals que se celebraran d'aquí a uns mesos. De fet, aquesta discussió és fruit de la insistència d'UM, que fins i tot aprofita actes oficials a Barcelona per reclamar el pacte. A mi, em sembla que aquest debat que s'ha engegat amb tant de desig immoderat té, si més no, un cert caire artificiós. No pel debat, prou digne i sens dubte enriquidor, sinó més aviat per l'exteriorització i per les ingerències externes. Així, darrerament tothom sembla capacitat per emetre judicis de valor adreçats als partits que conformen el pacte progressista i molt especialment al PSM. Ja a les negociacions per formar el futur govern, quan el PSM es plantà i qüestionà que UM monopolitzàs el Consell (la qual cosa era una pretensió escandalosa) tot un seguit de cartes al director, articles d'opinió i declaracions polítiques s'acarnissaren contra els nacionalistes. Ara, quan l'assossec ha tornat a la vida política, es veu clarament que allò hauria estat un disbarat, una badada política imperdonable.

Quant a la hipotètica coalició preelectoral, sembla que la ingerència és la mateixa. Es percep una pressió mediàtica que vol empènyer el PSM a acceptar el pacte. Les raons són a primera vista racionals: el nacionalisme guanya espai polític, és fonamental tenir una veu balear a Madrid, etc. I si el PSM no accepta? Aleshores, es parla d'enquistament sectari, de partit eclipsat per alguns dirigents, de manca de política d'aliances, d'error històric, etc. Tot això és el que ressona! Mentrestant, els nacionalistes mostren una actitud cauta i han engegat un debat, intern com no podia ser altrament, que pretén l'anàlisi serena. El recel no és gens estrany, associar-se a un partit conservador, fortament personalista, amb algunes pinzellades nacionalistes massa recents i un tarannà mediambiental més prim que un tel de ceba, és pel cap baix preocupant i demana una acurada anàlisi. D'altra banda resulta normal que UM, ara com ara, necessiti una ràpida acreditació nacionalista i guanyar un espai electoral estable després de tantes voltes i malabarismes polítics.

En política les ensopegades no perdonen. I en tot cas, de la manca de representació política de les Illes a Madrid, el PSM no sols no en té la culpa, sinó que si avui es pot parlar del tema de manera tangible és gràcies a una tasca ferma i constant dels nacionalistes des de fa molt de temps. Tal volta tot és molt més simple, el PSM s'autoproclama un partit nacionalista, d'esquerres i ecologista. D'aquestes tres premisses, tan sols la primera mostra una certa germanor amb UM, i fins i tot això hi ha qui ho qüestiona. D'altra banda, el PSM sempre ha mostrat gran coherència amb les seves actuacions davant un electorat estable i un poder municipal consolidat. Per tant, deixem que el debat es produesqui sense interferències i en general no simplifiquem tant les coses. Aquí, no es tracta simplement de sumar vots i no dividir, sinó que un partit com UM s'afegesqui, o no, a un projecte de país ja establert i defensat fa molt de temps pel PSM. Però cal credibilitat, lluny de personalismes i d'ambicions de poder que pugen com els bolets, però a la llarga estan mancats d'estabilitat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris