muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Donya Llúcia i el temps

La nit de dilluns va comparèixer donya Llúcia al meu jardí. Vagarejava sense pressa, com un moix (els moixos, per bé que es mouen d'una banda a l'altra, sembla que mai no van enlloc). La vaig observar des del meu estudi estant, amb la curiositat que inspira un ésser amb el qual, tanmateix, no tenc ni la més remota possibilitat de comunicar-me. Ja sé, per haver-ho llegit, que els fantasmes prenen cos i s'esvaeixen en un obrir i tancar d'ulls, però, Déu meu, com s'ho fan? Ho ignor. I ho ignoren la majoria dels ciutadans, perquè és un dels secrets d'estat més ben guardats del Vaticà. Donya Llúcia, així era prop de les setembrines morades, així es deixava veure sota la cascada de flors de les buguenvíl·lees. I, de tant en tant, aixecava el cap i parava esment a remors llunyanes, perdudes en la memòria. Vestia una bata de color marró amb tons roses i portava els cabells, llargs i grisos, amb la clenxa al mig i recollits al clatell en una trossa. No vaig detectar "ni tampoc no n'he detectat en anteriors trobades" el més mínim indici d'agressivitat en donya Llúcia; sempre m'ha fet sentir la sensació que entre ambdós s'interposa una llunyania esfereïdora, gairebé carnal i feixuga. Donya Llúcia i jo ens comportam com autistes. La sensació que experiment en saber que és a prop, és semblant al desencant de la criatura pobra quan aferra el nas al mostrador d'una pastisseria o d'una joguineria. Tot allò que ambiciona amb vehemència és a l'abast de la seva mà, però podria ésser tan distant com les estrelles, perquè mai no podrà vèncer l'oposició del vidre. De la mateixa manera, jo mai no podré parlar amb donya Llúcia. A tot estirar he aconseguit sentir la fressa de les seves espardenyes en travessar el jardí. Possiblement, altre temps, aquest jardí va ésser seu. Potser fundava els seus anhels d'immortalitat en el fet de cosir eternament prop del coll de la cisterna, mentre la ràdio donava notícies de les guerres de Cuba o de Filipines. Potser esperava que la mort mai no tengués accés a aquest solar tan seu i recollit. En qualsevol cas, el jardí és d'ambdós, no ens en disputam la propietat. Al capdavall seria una brega absurda. Coincidint temps diversos en el mateix espai, és com si el jardí fos, en realitat, dos jardins sobreposats. El meu fill ha fet una donya Llúcia, amb canya i pasta de paper, que és clavada a l'original, cosa extraordinària si, com em diu, mai no l'ha vista. També dibuixa, el meu fill, uns éssers càlids, d'expressió vigorosa, amb aire de procedir d'un escenari o d'un mercat. Són éssers molt pròxims, que ell extreu d'una multitud que passa per bulevards intemporals, i els individualitza en el seu quadern. Tanmateix, però, els encabeix en un entorn de traç gruixat i de colors apagats, com si fossin fets de terra, de sang quallada, de minerals depositats en el ventre del món; sinònims gràfics del temps, en definitiva, que li permeten situar la gent que dibuixa a un espai dur i salvatge que es sobreposa al real, excessivament tou. Aquesta gent, no sé d'on prové. Ara mateix no m'atrevesc a dir si el futur és allò per crear, o si passat, present i futur són únicament conceptes inventats per la persona per tal de dotar la vida de temporalitat. No ho sé. I si hem d'ésser francs tampoc no m'esforçaré gaire per esbrinar-ho. En realitat, escric per contar-vos que he vist donya Llúcia en un jardí de fosca transparent. I per omplir un foli en blanc que sé, d'antuvi, que vosaltres tindreu l'amabilitat de llegir tal dia com avui.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris