«Madrid, 14 de septiembre de 1999 Estimado cliente: De acuerdo con el compromiso de transparencia en la gestión de sus datos de tráfico telefónico, le informamos que Telefónica va a tratar esta información, exclusivamente para ofrecerle la mejor calidad de atención y proponerle nuestros servicios. Si no desea que dicho tratamiento automatizado se produzca, no tiene más que comunicarlo a: TELEFÓNICA Ref: DATOS».
I la carta conclou amb un apartat de correus i les atentes salutacions d'un tal Javier Aguilera, director general de màrqueting. Aquesta espècie de poema hermètic va arribar fa uns dies al local de l'Espai Mallorca, de la mateixa manera que m'imagín que ha arribat a moltes altres empreses i despatxos, i llocs que tenguin el dubtós privilegi de consumir en proporcions altes els productes de la sinistra companyia Telefónica. De la seva lectura se'n desprenen les següents conclusions immediates: a) El senyor Javier Aguilera necessita urgentment que qualcú li regali una gramàtica de l'espanyol, perquè el text resulta perfectament inintel·ligible. b) Justament perquè resulta inintel·ligible, l'escrit dóna peu als següents interrogants: de quin «compromiso de transparencia» parla el senyor Aguilera? Des de quan Telefónica ha manifestat cap inclinació envers la transparència? (Fins i tot quan anunciava els «planes claros», l'única cosa que quedava entesa era fins a quin funt era insuportable el protagonista de la campanya). Quina cosa són els meus «datos de tráfico telefónico» a què es refereix aquest «tratamiento automatizado» que el senyor Aguilera afirma haver esmentat anteriorment? Com es pot parlar de transparència dins un text tan manifestament críptic (per mal redactat)? c) De tot plegat, només una conclusió queda clara: algun propòsit obscur es deu ocultar al darrere d'aquesta carta, quan finalment se m'ofereix l'opció de comunicar el meu desacord amb el seu contingut, i de fer-ho mitjançant una incòmoda correspondència (al peu de l'escrit només hi figura una apartat de correus, i no un número de telèfon, ni una adreça electrònica, ni res), incomoditat que òbviament resulta dissuasòria.

Deduesc, però no n'estic seguir, que el propòsit ocult té a veure amb la possibilitat de vendre les dades dels clients que posseeix Telefónica (els ciutadans de tot l'estat espanyol) a les empreses que vulguin pagar per elles: un atemptat a la intimitat de les persones tan greu com qualsevol altre. Sigui com sigui, i per si un cas, la incomoditat no impedirà que jo mateix, en acabar aquest article, em prengui la molèstia de redactar la meva carta negant al senyor Aguilera el meu permís per efectuar el «dicho tratamiento informàtico». Per si un cas, com dic, i perquè a Telefónica, com a segons qui, cal dir-li sempre que no. Faltaria més. Als abusos de poder i als exercicis de prepotència contra els idividus, sempre cal dir-los que no. Kafka se n'hauria fet un llepadits, de Telefónica. I dels «planes claros» per descomptat.