cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Pinochet i el punt i final

Acabam de conèixer la bona notícia que la justícia britànica ha autoritzat l'extradicció cap a Espanya del dictador xilè Augusto Pinochet perquè sigui jutjat per alguns dels delictes que se suposa que va cometre, emparar o induir.

Obviarem tota la part de lloança i complaença per tan important notícia per dues raons: el lector les pot pressuposar i perquè val més esperar al final d'aquest fulletó. Perquè en els fulletons reals, a diferència dels televisius, els dolents gairebé sempre acaben guanyant. Sí que direm, que estam contents que la cosa evolucioni de la manera que ho està fent i això malgrat que estigui impulsat per un jutge-vedette que en realitat és un fred funcionari de l'estat que tanca mitjans de comunicació (pràctica habitual a les dictadures) i que va assistir impassible (i allò que és pitjor, sense prendre cap mesura legal per investigar-ho) a les declaracions de tots els independentistes catalans detinguts durant l'anomenada razzia olímpica de l'any 1992, en les quals li explicaven les tortures a què els havia sotmès la Guardia Civil. Hi ha un tipus de progre que el seu nivell de solidaritat és directament proporcional a la distància en què ocorren els fets.

Ens interessa però, destacar altres aspectes que ens suggereix l'ara més possible procés judicial contra Pinochet. No puc evitar la comparació amb el règim dictatorial al qual va sotmetre el general Franco i la seva guarda l'estat espanyol i de com va acabar, amb el caudillo morint al llit (amb una plaça de la nostra ciutat dedicada a ell 24 anys després!!) i sense cap ruptura. Amb una transició pitjor que qualsevol llei de punt final sud-americana i sense depuració de responsabilitats pels crims comesos. Que jo sàpiga no hi va haver cap petició de responsabilitats als cossos policials, ni a l'exèrcit, ni a l'aparell judicial...

Es va produir el procés de les tres erres: de la ruptura es va passar a la reforma i ara ens parlen de relectura i al pas que anam caldrà afegir-hi dues erres més, la de renúncia i la de RIP.

Però és que durant l'anomenada transició no hi va haver ni tan sols la rehabilitació pública i solemne de les víctimes del règim feixista, encara ara hi ha molts més homenatges als botxins que a les víctimes, més de 20 anys va haver d'esperar el darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, per ser nomenat fill il·lustre de la ciutat que tantes infraestructures (sobretot sanitàries) li deu i que el va veure morir afusellat impunement per les bales de l'odi feixista. Per cert, ara fa pocs mesos va sortir un vídeo, molt recomanable, explicant la seva vida, editat pel Consell de Mallorca.

Parlam molt de Pinochet, dels seus més que presumptes crims i ens alegram que no se'n vagi a la tomba amb impunitat total, però hem parlat massa poc dels Pinochets de més a prop del reguitzell de morts deixat a les cunetes dels nostres pobles i ciutats. Potser caldria que de tant en tant ens remiràssim el Llibre Vermell elaborat per Llorenç Capellà. Potser llavors les nostres paraules sobre el cas Pinochet trobarien tot el seu sentit, cobrarien tot el seu contingut.

Estam contra totes les lleis de punt i final siguin de la Conxinxina o d'aquí devora.
Una altra vegada deixarem l'article sense punt i final

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris