nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Panorama electoral català

El PSOE juga la carta Maragall en un intent passablement raonable d'aproximar els seus resultats als de Convergència i Unió a les eleccions autonòmiques. El fonament d'aquest intent són els vots, majoritaris, que obtenen els socialistes a les espanyoles. La davallada que pateixen quan no està en joc la presidència del govern espanyol és l'abstenció del cinturó obrer i xarnego de Barcelona. L'estratègia té una certa astúcia, però és sinistra: el candidat es permet fer una campanya només comparable en lerrouxisme a la darrera d'Alejo Vidal Quadras perquè el llinatge i els antecedents familiars ja li donen la patent de catalanista. I es queixa que només el treuen, a TV3, parlant en castellà (però aquest tracte no és injust per a un polític que la vol convertir en una televisió bilingüe). Sembla que el rèdit d'aquesta ofensiva castellanista sense escrúpols no serà la mobilització dels xarnegos, sinó una rapinyada al vot del PP.

Quant als populars catalans, com que a Madrid necessiten els vots pujolistes, a Barcelona no han tengut capacitat de maniobra i no es poden desempallegar de la imatge de total submissió que han donat aquests darrers quatre anys en el Parlament de Catalunya. Això els costarà uns quants diputats ara i uns quants més a les eleccions espanyoles de la primavera del 2000.

Jordi pujol és conscient de les dues oportunitats (amb el PSOE i el PP en minoria) que ha deixat passar sense resoldre definitivament el tema de l'autogovern i el problema del finançament autonòmic. I ho vol arreglar ara, aquest curs. Té dificultats per amagar la seva ineficàcia (el 15% i el 30% de l'IRPF no han servit per a res), però compta amb TV3 per maquillar els fracassos (en temps de Prenafeta, avui delinqüent convicte, el control de la televisió catalana passava directament a la conselleria de Presidència un mes abans de les eleccions, i ara, tal com surten els telenotícies, també hi deu haver un conducte per fer arribar i fer obeir les consignes de Pujol). L'estratègia de vots a Madrid a canvi de vots a Barcelona no és gens digna i no ha donat bons resultats. Per això, com que sap que no pot treure majoria absoluta, Pujol s'ha volgut assegurar la governabilitat sense el PSOE ni el PP. I ha acordat amb ERC que, si entre els dos arriben a la majoria, estan disposats a governar junts. El bon tracte de l'AVUI i TV3 a ERC els darrers mesos és inequívoc. Amb la presidència de la Generalitat segura, i sense cap dependència del govern espanyol, Pujol pot vendre els seus vots al guanyador de les eleccions espanyoles a canvi d'un millor finançament i més competències. Com més lluny de la majoria absoluta estigui el partit que governi a Madrid, i com més diputats i senadors tenguin els adherits a la Declaració de Barcelona, més pressió podran fer damunt Madrid (i sembla que les nostres illes no col·laboraran gaire en aquesta estratègia, que no interessa poc ni molt al PSM).

ERC té un panorama tranquil. Els bons resultats de les eleccions municipals li garanteixen un nombre suficient d'escons (si CiU no fa figa) per completar una majoria nacionalista. L'esquerranisme visceral d'algun dirigent incompetent i la campanya una mica tètrica (cartells negres) són dificultats menors que no impediran uns resultats satisfactoris ni unes aliances ja pactades. Quant a les illes, no crec que ens vegem afectats en cap sentit: Carod sempre ha estat explícit en la seva oposició a la implantació d'ERC aquí (la seva opció és el PSM, si és que ja no hi milita), però, tot i que ara no té tant de sentit com al principi, les JERC i Joan Puigcercós són palanques suficients per assegurar-ne, de moment, la continuïtat.

Els comunistes catalans, en canvi, fan una mica de pena. La persecució criminal dels militants del POUM i la seva adhesió a l'estalinisme són estigmes massa repugnants per estimar-los. Però han mantengut fins ara la independència respecte del PC espanyol i han aconseguit que molts d'immigrants acceptassin que Catalunya és una nació i que el català és la seva llengua. I quan pràcticament no hi havia oposició al franquisme, ells eren «el partit». Però ara Ribó, amb la deserció dels anguitistes, per salvar els mobles, s'ha convertit en un escolanet de Maragall i, obsessionat per «la dreta», ha aparcat el catalanisme i s'ha submergit dins un partit espanyol. Altres històrics, com G. López Raimudo, ja militen obertament en l'anguitisme, de manera que «el partit» s'ha acabat.

A les illes, en qualsevol cas, ens convé molt que s'aclareixi la incertesa actual perquè el nostre President, entre Pujol i Maragall, ha acabat esquizofrènic.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris