La decisió del Govern Antich d'imitar el decret andalús de pujar les pensions revela fins a quin punt ha arribat la judicialització de la vida política no només a les Balears, sinó també arreu de tot l'Estat. Fins i tot quan un executiu decideix incrementar les jubilacions més baixes i que afecten els sectors més desprotegits de la societat, ho ha de fer amb paper de calcar per por dels recursos i de la baralla jurídica. A diferència del problema dels interins de la Comunitat Autònoma, on les protestes sindicals s'escoltaren des del primer moment en defensa del principi d'igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la qüestió dels jubilats és diferent. Qui és pot sentir perjudicat per una paga anual de 30.000 pessetes per a persones que, en alguns casos, ni es poden valer per elles mateixes? Però al Govern balear no li ha quedat un altra recurs que la imitació exacta d'un altre model. I això no és bo, senzillament perquè la situació de les Balears, tant econòmicament com social, no és la mateixa que l'andalusa. Aquí la vida és més cara que a la majoria d'indrets del Guadalquivir. Hauria estat millor una actuació més decidida del Consolat de la Mar i no tan coartada pel temor, però el fet és que aquest increment ja és una realitat i que Antich, Caro i els polítics del Pacte de Progrés han sabut plantar cara a Madrid com anteriorment ho feren a Sevilla, prova evident que l'Estat de les autonomies continua avançant i s'apropa, lentament però de manera inexorable, cap a una estructura federal.