algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La cadira

Jaume Matas ha aconseguit allò que volia. És a dir, fer-se amb la presidència del Pepé per majoria aclaparadora. I, per celebrar-ho, va pujar a una cadira per tal de rebre els aplaudiments dels compromissaris una mica més a prop del cel. Hi ha persones que tenen vis dramàtica o còmica, la de Matas és patètica. Tant la figura d'un Matas derrotat, que pidola inútilment una fotografia a la vora d'Aznar a les portes de l'auditòrium de Palma, com la del Matas triomfador, que es ret en braços d'un seductor Javier Arenas, traspuen un patetisme idèntic. Potser perquè l'expresident ens recorda la barca de Lope: «Pobre barquilla mía/ entre las aguas perdida/ y entre peñascos rota». Per bé que s'enfili a una cadira, Matas corre el risc d'ésser engolit per l'onatge. No té el rumb clar. Fet i fet va anunciar la seva voluntat de guiar el viatge dels conservadors cap al centre i ha enfilat cap als aiguamolls on habita la dreta més obscurantista, especulativa i inculta del Pepé. L'error de Joan Forcades al citar, a la clausura del congrés, Franco i Fraga "d'altra banda els seus únics referents ideològics", li ha servit, a Matas, per a dissimular el seu escorament a la dreta pura i dura. Li deu, per tant, un favor al seu rival de mel i sucre. I tan conscient n'és, que en el seu discurs de cloenda el va convidar a col·laborar en la nova executiva. Supòs que Forcades no acceptarà l'oferta. Entre la gent que ara comanda el Pepé, un regionalista nostàlgic com és ell, que fonamenta la seva fidelitat a la terra en quatre tòpics, com són ara l'amor a la Beateta o el delit de menjar trempó a la fresca en arribar l'estiu, duraria menys que un pollastre a un bosc estibat de llops. Fa la impressió que per un seguit de desencerts amb final maquiavèl·lic, Cañellas ha quedat en el centre del mapa sociològic dels conservadors, i Matas "vés per on!" a la dreta. El protagonisme que han recobrat en el partit gent com Alberto Herrán i Rosa Arregui és una garantia de regressió cap a les postures més retrògrades. I la inclusió a l'executiva de Joaquim Cotoner Goieneche ens dóna a entendre, sense embuts, la voluntat del matisme d'apostar per la valencianització de la qüestió lingüística. Per aquestes i altres raons, la figura de Matas és patètica, amb moltes possibilitats d'esdevenir sinistra si qualque dia recupera el despatx del Consolat de Mar. Li calien els aplaudiments de la multitud i, per tal d'aconseguir-los, no ha dubtat a ressuscitar algunes famílies del conservadorisme que sols tenen un lloc adient en el museu de cera. A Matas l'ha traït la vanitat. I ha pujat a una cadira per tenir la sensació d'estar una mica més amunt que les majories. Els psicòlegs se'n faran un llepadits d'aquest gest, per ventura l'únic espontani que s'ha permès tenir l'expresident els temps darrers. El fet de enfilar-se a una cadira per tal d'adquirir protagonisme és cosa d'infants. Si Matas fos més coherent, potser no tindria necessitat de cercar les altures per fer planta. Però, ara per ara, és evident que per a fer-ne necessita la cadira. Si vol, li faig arribar una escala de collir figues perquè pugui enfilar-se més amunt. Encara que ja no se'n vegin, n'ha de quedar qualcuna per aquesta Mallorca que s'està esvaint inexorablement.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris