algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Günter Grass, intel·lectual incòmode

El 10 de desembre de 1960, en el banquet amb ocasió de la recepció del premi que ara ha estat concedit a Günter Grass, el poeta Saint John Perse va acabar el seu discurs amb una afirmació memorable, perfectament aplicable també a Grass: «Et c'est assez, pour le poète, d'être las mauvaise conscience de son temps», L'afirmació, per descomptant, és impecable, per podria esser eixamplada una miqueta, sense desvirtuar-la gens, traduint poète per intel·lectual: «I és insuficient, per a un intel·lectual, d'esser la mala consciència del seu temps». Aquesta versió una mica ampliada o feta més general, segur que, ben de grat, hauria estat acceptada com a cosa òbvia pel diplomàtic del Quai d'Orsai Alexis Sint-Leger Leger, més conegut pel pseudònim de Saint-John Perse, com a poeta, en qualitat de poeta.

És clar que tant una asseveració com l'altra "estretament relacionades" depenen completament d'una certa concepció de què és un poeta i què és un intel·lectual, concepció certament no gaire estesa entre nosaltres, més aviat decantats a certs perjudicis contra el perillós maneig de tota idea que suposi alguna crítica de la realitat. Perquè aquí i ara, sembla que predomina totalment una concepci molt més «impàtica» i innòcua "tal vegada hauríem d'afegir molt més noucentista?" de què és un poeta i què és un erudit o un lletraferit (d'intel·lectuals, no volem ni sentir-ne parlar!).

Tot això vol dir que una figura com Günter Grass, la mala consciència d'Alemanya o de les generacions alemanyes actuals i finalment el premi Nobel de literatura d'enguany, pertany a un tipus d'escritor que no es dóna gaire entre nosaltres. Bona ocasió, doncs, per a posar en evidència, o simplement recordar, certes carències de la nostra escena literària; encara que sigui per mer constrast. Perquè, tirant a gregaris, l'eventual independència dels lletraferits sovint ens escandalitza i ens treu de polleguera. A la nostra Nova Àtica ideal, per definició, tots els bards i felibres han de passar per la mateixa rasadora.

Perquè no es tracta sols que Günter Grass pugui esser considerat més intel·lectual que escriptor "des d'una òptica peculiar que admet la possibilitat inversemblant que una certa escriptura no tengui res d'intel·lectual", la qual cosa, de per si mateix, ja ens posa suficientment en guàrdia. Ni tampoc sols que hagi mostrat tothora la seva al·lèrgia "o més aviat repugnància" a tot tipus de compromís amb cap establishment, perquè òbviament es tracta del que podríem dir un escriptor antisistema. També es dóna la mateixa circumstància estranya de l'extraordinària polivalència de la seva capacitat artística. Perquè l'escriptor nat a Danzing/Gdansk, fill de pare botiguer alemany i mare polonesa, no és sols un novel·lista major "hi ha qui considera El timbal de llauna com la millor novel·la publicada la segona meitat d'aquest segle" i un assagista incisiu i debel·lador, ans també un poeta d'una força sarcàstica extraordinària (encara que aquest fet no hagi estat considerat rellevant en alguna enciclopèdia escolar alemanya), i un artista plàstic que dibuixa, grava, pinta i esculpeix! Sens dubte, una tal polivalència o versatilitat també és força inusual entre nosaltres, que reverenciam l'especialització com una garantia d'excel·lència.

«Wir sinf gegen alles umsonst», ha escrit Grass. Ho podríem traduir com: «Debades estam contra tot». Evidentment, ens trobam davant aquell tipus d'intel·lectual incòmode "tal volta hauríem de dir empipador, per no emprar un terme més fort" que constantment denuncia i protesta encara que sigui ben conscient que la seva còlera i els seus sarcasmes, per justificats que siguin, no serviran per a gran cosa.

Tanmateix, aquest és justament el tipus d'intel·lectual que més rendiment podria donar-nos.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris