cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
20°

La plaça Cerdà

Aquest mes de setembre, tan poc plujós per al nostre redol, en altres contrades ha estat molt més caritatiu. Tant que, com canta Raimon «Al meu país "hi crec que ho formula en tota l'extensió del mot" la pluja no sap ploure/ o plou poc o plou massa...», sense haver pogut anar a escola, la pluja, ha caigut irregularment i capriciosa. Un dels indrets que n'han sortit agraciats "ni que fos la grossa de Nadal" ha estat la ciutat de Barcelona. Però mai no plou a gust de tothom i, a la plaça Cerdà, de la capital del país, per dues vegades, el glop ha estat una mica massa mal d'engolir. Tant que s'ha transformat en un improvisat gorg que supòs que faria les delícies d'algun constructor marratxiner que anuncia llacs allà on tota la vida ha estat pedregar rostit. La cosa no hauria passat d'una simple anècdota si no fos perquè aquesta plaça barcelonina ha estat una bona temporada en obres per mirar de solucionar precisament aquest crònic problema de la metròpoli i quan es va reinaugurar es va prometre que d'una vegada per sempre s'havien acabat. La paradoxa ha volgut que, encara fresques les mambelletes i els flaixos de la inauguració, la cosa no ha estat tan màgica com havien dit i en quinze dies la plaça ha begut oli dues vegades.

Sigui per la conjuntura que sigui "en temps d'eleccions les aigües va més remogudes que mai" les inundacions de la plaça Cerdà han estat l'autèntic Problema Nacional del País, si més no, si faig cas del que he escoltat intermitentment a les tertúlies radiofòniques de la Ràdio Nacional catalana on el tema era present quan jo les escoltava. Ho assenyalà, una mica de passada el director d'El Periódico i no li faltava raó, que es feien massa voltes a la qüestió. Segurament, deia, d'inundacions, n'hi ha a altres indrets de Catalunya però no suren a la categoria de Problema si no passen a la capital.

Aquest fet em du a fer dos tipus de reflexions: en primer lloc, la cosa per esser cosa, per existir, per esdevenir categoria ha de passar a la metròpoli. És com a una indefugible llei de vida. Passa a Barcelona respecte a Catalunya, i als Països Catalans? "mot tabú" i també passa a Palma respecte de la Part Forana o les illes menors. M'ho deia un company de teatre que havent fet un espectacle a Manacor em confessava que si no arribava a Palma era com si no hagués existit. En segon lloc, en aquest país, i em referesc sense embuts a tots els Països Catalans, nostre que s'autoafirma en dosis d'ambigüitat calculada, de gests simbòlics que volen significar però que acaben per dissoldre's dins la pròpia inanitat i dins la grogor d'un fotograma que en un moment donat il·lustrà un telenotícies, convendria que s'aixecassin moltes més veus que reclamassin que aquesta ambigüitat que a vegades, no ho neg, s'ha de dur calculada dins segons quins terrenys, dins camps tant pragmàtics com el món de la informació, que no oblidem que pot ser el que pot fornir una determinada configuració nacional, sigui molt més agosarat, més clar i amb uns plantejaments molt més pedagògics.

En definitiva, que tres conjunturals pams d'aigua a la plaça Cerdà no siguin més importants que la destitució de la directora de Las Provincias; és a dir, que no es doni una visió folklòrica i tan anecdòtica de les perifèries; que la tràgica mossegada d'un ca, a les Illes, no mobilitzi més esforços mediàtics que no els plantejaments de la Conselleria de Cultura, per exemple; o que no facin dels alemanys el problema més greu que hi ha a Mallorca. Mai, en veure un barceloní, se m'acudirà demanar-li si ja han eixugat la plaça Cerdà, en canvi ells, nets de culpa i com qui fa una gràcia, et demanaven com anàvem d'alemanys. País!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris