algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Passarel·les i salut

Les dificultats que està passant una amiga meva que pateix d'anorèxia em mouen a escriure aquesta carta. A Laura, la meva amiga, li agradava molt menjar, i també li agradava anar vestida a la moda. El problema va començar quan va veure que res del que se suposava que estava de moda era de la seva talla...

Els fabricants de roba i els organitzadors de les desfilades de model sembla que pensen que els vestits, les camisetes i les faldes modernes només es poden fer per a al·lotes extraordinàriament primes. Les models que surten a la televisió i la roba que veiem als mostradors de les botigues pertanyen a un món on no hi caben les persoens grasses, millor dit, on no hi caben les persones amb un cos normal. No és estrany que les jovenetes d'avui es quedin amb la idea que només són atractives si estan primes com un fideu. Si hem de creure el món de la moda, només hi ha una manera d'estar guapa. Oblidam que hi ha gent prima guapa i també gent prima lletja, i gent grassa lletja i també gent grassa guapa. Oblidam que hi ha una bellesa que no és del cos i que és la més important.

Les conseqüències d'això per a moltes joves com la meva amiga Laura són terribles. Es comparen amb les models de la tele i se senten grasses, acomplexades. Es volen aprimar i comencen a fer règims sense control que poden acabar en una anorèxia. Quan una persona és anorèxica ja ha perdut el control sobre si mateixa: ha caigut en una malaltia que, en els casos pitjors, la pot dur fins a la mort.

Què podem fer davant això? Una part molt important de la responsabilitat és dels dissenyadors de moda, directors de revistes i de programes de televisió, organitzadors de desfilades i venedors de roba. Ells tenen la possibilitat d'organitzar el món de la moda partint de la idea que no és imprescindible estar esquelètic per resultar atractiu o atractiva.

Marian Gil. Eivissa

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris