nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Elogi de l'atzerola

Les memòries dels individus estan teixides a base de sensacions personalíssimes o a base d'experiències compartides que, en alguns casos, no tenen perquè implicar converses. Haver compartit al llarg dels segles un espai, haver estat en el mateix lloc i a la mateixa hora sense saber-ho, són suficients per articular complicitats i, fins i tot, solidaritats.

L'excusa d'avui per parlar de la memòria són les atzeroles. Es tracta d'una fruita escassa, desconeguda i amb un temps de maduració tan curt que podem dir que és efímera. Ara és temps d'atzeroles. Enguany, les primeres les vaig tastar de l'arbre a Santa Margalida i després n'he trobades a una fruitera de l'Olivar i a un botigó de l'eixample. M'agraden perquè són una mica aspres i de masticació atenta puix els dos o tres pinyols que tenen et poden jugar una mala passada en rosegar-los per dins la boca. No les sé confitar, però a casa ho feien i encara ho fan i tot l'any en mejàvem mentre sentia a dir la feinada que dur escaldar-les per treure'ls la pell.

Tenc l'atzerola lligada als primers dies d'escola "a una escola religiosa i trista", al mercat que els dissabtes es posava a la porta de Sant Antoni, als caixons de fusta de pi que les contenien, a l'anunci de la tardor i l'arribada del codony, la magrana, el gínjol (ara tan desfigurat), la serva i la nespra. Camí d'escola, els al·lots ens aturàvem a una fabriqueta de gelats que una família de valencians tenia al carrer de l'hostal d'en Bauló. Ells eren els nostres proveïdors de serves i nespres, llepolies "si es pot dir així" amb les quals vaig créixer.

Potser alguns dels meus companys d'escola tenguin el mateix record "enguany ja en feim vint-i-cinc del nostre batxillerat" d'aquells octubres tristos als quals m'anava aclimatant gràcies, entre altres coses, al gust aspre i fort de l'atzerola.

Aquestes sensacions, molt particulars i personals, s'eixamplaren quan, estudiant la carrera, vaig llegir a algun lloc que ara mateix som del tot incapaç de recordar, que els primers pobladors de Mallorca es nodrien recol·lectant mol·luscs, crustacis i atzeroles!

Menjar i assaborir per un preu mòdic el mateix que menjaven els primers mallorquins em va fer donar un nou valor a aquesta fruita, puix cada octubre record el mateix: és el valor de les complicitats esteses per sobre del pas del temps. La singularitat, la meva singularitat infantil es reflectia així en la prehistòria!

Ara sé que l'azarolus ve de l'orient mediterrani com tantes altres coses de la meva cultura, i que ara ocupa un lloc marginal en la dieta alimentària i segurament també en la fràgil i secreta memòria dels meus coetanis.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris