muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:

Un error històric

El PSM ha decidit no acceptar la coalició amb UM. Sempre pot arribar un imprevist i canviar la decisió, però el debat intern que exhibirà és un ornament ben innecessari perquè, quan hi ha consignes, la conclusió és previsible. És a dir, el PSM és més PSM que mai. I s'equivocarà. Els motius «objectius» que inpediran la coalició són només excuses per vendre el producte, però el motiu real no pot ser altre que una mala química entre Mateu Morro i Maria Antònia Munar. Aquesta mala relació va ser el detonant de la retirada de Mateu Morro al principi de la passada legislatura, amb la incineradora al fons. Ara, Morro ha tornat i passa factura. L'equivocació del PSM, d'ençà que Sebastià Serra no compta, és creure que l'enquistament en el sectarisme és un projecte polític. La veritat, que no ha reconegut mai, és que ha crescut més pels errors dels altres que per la seva astúcia política. I això, encara que no se n'adoni, s'ha acabat. Amb adversaris com Paco Obrador (UGT, Calvià, Nàjera, etc...) o Andreu Crespí (la veu de Madrid a la delegació d'Educació) era fàcil créixer per l'esquerra. I amb una UM dòcil davant els poders econòmics, refractària al nacionalisme conseqüent i resignada a viure de la caritat del germà gran, era fàcil créixer per la dreta. Ara, però, la situació és ben diferent, i a banda i banda té els partits que presideixen el Consell i el Govern. I Munar i Antich fa temps que guanyen les batlies dels seus pobles i que no mengen amb els dits: han demostrat que saben jugar bé les seves cartes. I això, que pot no ser bo per al PSM, és bo per al país. El PSM té una base estable de militants i un poder municipal consolidat: aquests factors li permetran una resistència digna, però, engrunat entre UM i el PSOE, no creixerà. El nacionalisme pot impregnar tots els partits (i aquest és un dels efectes més positius de l'existència del PSM), però en sentit estricte només pot créixer per la part d'UM, que té en el PP més centrat i regionalista una zona d'expansió fàcil. El PSM, que com a partit està estancat, podria participar d'aquest creixement i el podria potenciar i dignificar en una coalició amb UM, però pesen més els dimonis personals que el nacionalisme i els interessos generals del país.

La política d'aliances no és el fort del PSM, que s'ha anat enrocant en la mesura que els resultats electorals posaven de manifest els seus errors de càlcul i la seva manca de previsió. Ara mateix, després de les negociacions per formar govern, ha substituït Esquerra Unida en el paper de soci incòmode i s'ha convertit, per tant, en el més prescindible quan les circumstàncies ho permetin. És la contrapartida inevitable dels altíssims rèdits obtenguts en les negociacions. L'èxit d'aquest capítol i el triomf en les eleccions municipals han confluït en Mateu Morro i han posat el partit en les seves mans. Tots els càrrecs públics que té en el Govern o en el Consell deuen la cadira a l'habilitat negociadora del secretari general. I tots els batles i regidors reconeixen en ell la capacitat per connectar amb el seu poble i per governar"lo amb prudència i honradesa. Amb aquestes cartes a la mà, els arguments polítics són irrellevants perquè els arguments d'autoritat són implacables. I més quan l'únic contrapès possible, Pere Sampol, té moltes vituts polítiques, però està eclipsat perquè, en els dos factors on Morro excel·leix, la seva qualificació és mediocre (pèssima trajectòria electoral del PSM a Montuïri, amb els dits engrunats en el tema Macià Manera, pèrdua d'un senador per una vicepresidència, popularment anomenada cotxe oficial i llistonets de caoba, estrena del cotxe a Son Termes amb la néta de Franco, com González amb l'Azor...).

Per tot això, conegut el mimetisme militants-dirigents, l'avortament de la coalició per part del PSM és previsible. I per si no fossin convincents les meves intuïcions, resulta que la situació actual reprodueix exactament molts d'aspectes de la primera convocatòria electoral europea. Aleshores, ERC va proposar un front comú dels Països Catalans i va oferir que fos un mallorquí del PSM o un valencià d'UPV qui encapçalàs la llista, però Mateu Morro va considerar més convenient rompre la coalició amb ERC per posar Mario Onaindía al davant. El desenllaç és conegut: Onaindía no va resultar elegit (avui Onaindía i la resta d'etarres d'Euskadiko Ezquerra són dins el PSOE) i el PSM no ha tengut mai un eurodiputat. ERC va haver d'edificar tota sola la candidatura de Països Catalans i el nacionalisme mallorquí va quedar escapçat.

Després de perdre un senador, la pèrdua d'un diputat a Madrid representa renunciar a la darrera opotunitat de sortir de la situació desfavorable que té el PSM dins l'espectre polític mallorquí. I ja no cal ni esmentar el perjudici que significarà per al nostre país no tenir (com tenen els catalans, els bascs, els gallecs o els canaris) , durant quatre anys més, un sol diputat nacionalista a Madrid.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris