nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

Elogi de la serventa cabal

Tota escriptura ha d'estar al servei d'alguna cosa, d'alguna causa "per petita que sigui", d'algun tema. Una escriptura que sols doni voltes sobre ella mateixa, com els dervixos, no aconsegueix altra cosa que marejar el personal. A base de digressions i més digressions i d'embullar la troca no anam enlloc. Si hi ha alguna cosa que ens faci angúnia és la verborrea sense cap ni sentener. Definitivament, una escriptura que no sigui una serventa cabal "en la mesura de les seves possibilitats" d'una realitat o d'un desig, d'un pensament o d'un sentiment, no té cap sentit si no és anunciar o anticipar l'autodestrucció, contribuir a la impermanència, combregar amb el no-res.

Aquests apuntaments gens originals han estat provocats per una lectura, prou a deshora, de La saga de los Marx, de Juan Goytisolo, obra publicada l'any 1993 que m'han deixat a la benemèrita biblioteca pública central de Palma (no comprenc com els ciutadans no feim un major ús de la xarxa de biblioteques municipals). Es tracta d'un llibre atípic, que vol presentar-se com a novel·la però que resulta més aviat una mena d'assaig o d'esburbat diàleg sobre un tema de la màxima actualitat (o que ho ha estat, perquè resulta esgarrifós com passa l'actualitat de les coses!): l'anàlisi i la valoració de l'enfonsament o esbucament de la superpotència de l'URSS i dels seus satèl·lits. Esfondrament monumental provocat des del seu interior, no per cap enemic exterior; per causes estrictament econòmiques, no polítiques; en darrer terme o en primeríssim lloc per la progressiva i implacable dolarització de la seva economia. Perquè, en definitiva, el que ha fet caure tan espectacularment les estructures i superestructures soviètiques ha estat la victòria total del dòlar damunt el ruble, la democràtica i decidida preferència pel primer de tota la ciutadania soviètica. Perquè, paradoxalment o no, la desfeta de la pretesa revolució marxista haurà estat econòmica del tot, no política ni encara manco militar.

Cal dir que el debat constant que omple el text de cap a peus fa trontollar el discurs i l'estructura del llibre; un discurs narratiu desordenat que repetidament s'autoqüestiona i una estructura força peculiar perquè el diàleg respecte què ha passat exactament amb la desfeta del comunisme s'estableix amb la mateixa família Marx "per qualque cosa es titula La saga de los Marx", començant pel mateix paterfamilias, apel·lat carinyosament Moro pels seus, la dona, Jenny von Westphalen, les tres filles que varen poder surar i acabant amb Helena Demuth, més coneguda com Lenchen, la fidel serventa durant tants anys de misèria i desgràcia, la que donava cara a les constants reclamacions dels creditors i s'enfrontava amb tots els problemes domèstics: cuinava i cosia i apedaçava, cuidava els infants, ajudava a parir Jenny i les seves filles, anava d'un cap a l'altre per a ocupar-se dels néts francesos, etc. i encara tenia temps per a jugar a escacs amb el cap de la casa o dir-li els quatre mots de la veritat si convenia. I que quan va morir, va deixar una herència de noranta lliures.

Curiosament, el que, al final, salva el llibre és precisament l'enaltiment d'aquesta serventa, en funció d'una fidelitat i d'una lleialtat que no admeten cap explicació marxista! Perquè no deixa de ser paradoxal que la persona que va contribuir tan decisivament al manteniment de la família, l'única que tenia sentit pràctic, ho va fer en funció d'unes qualitats morals que no tenen gaire explicació des de les elucubracions ideològiques del Moro que va escriure Das Kapital.

Al capdavall, l'escriptura de Juan Goytisolo es justifica com a serventa de la serventa. No és dir poc. Cal recomanar la lectura de La saga de los Marx fins i tot a aquells que l'ensulsiada del socialisme real no els hagi causat cap inquietud. I no es deixin desconcertar per les llibertats inicials de la seva escriptura. Al final tot queda justificat i fins dignificat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris