algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 13°
13°

Retorn a la garriga

Per a un mallorquí que els anys cinquanta hagués estat un al·lot de poble, el món ha tornat tan gran que només una inexplorada capacitat d'acomodació li permet, si no comprendre'l, sí, més o menys, assumir-lo. El món és com és i ens hi manejam sense entendre'n gairebé res. Fa cinquanta anys, a Mallorca s'hi vivia "parlam de la gent en general" substancialment com fa dos segles. La mecanització del camp i l'eclosió del turisme foren canvis definitoris, que n'anunciaven altres de més embalum: però mai els que s'han esdevengut en tots "diguem en quasi tots" els decorats de les nostres existències.

Servidor he intentat imaginar sovint de quina manera un garriguer que s'hagués mort a principis de segle percebria els canvis si ara ressuscitava a la mateixa garriga "sempre en el cas que no fos una urbanització. En primer lloc, aquest home no entendria per què la garriga "tot un món: llegiu la veu «garriga» a la Gran Enciclopèdia de Mallorca" ara és un pes mort, una terra de la qual ja no s'extreu més que caça, que ja no proporciona llenya a les cases del poble de més prop, un territori intransitable, ja que ningú no el fa net i les ovelles no hi pasturen. L'abandó de la garriga com a unitat productiva és tal vegada una de les manifestacions més expressives dels canvis que ha experimentat la vida en aquest país. Però allò que desorientaria el nostre garriguer fins fer-lo pensar que veu al·lucinacions seria l'actitud d'alguns animals de ploma. L'home recordaria, per exemple, la mèl·lera com un ocellot infreqüent i esquiu, la visió escàpola del qual commovia les ombres més obscures de la garriga. Ara tal vegada pensaria que és com sant Francesc, tot i que sense tocar el violí, ja que les mèl·leres se li acostarien, no fins menjar-li a la mà, però sí a una distància acceptable per pensar en una reconciliació. I, en general, observaria tot d'una que la garriga l'habiten molts més ocells que abans, i que en els camps de cereals de devora hi aterren, molt més confiats que antany, esbarts de caderneres, verderols, pinsans i ocells de plomatge elegant i discret "aquí no s'hi han adatpat els ocells de cromatisme cridaner", en un nombre infinitament superior al que ell havia vist en la seva vida anterior. Entès això, possiblement ja no li seria donat veure res que li revelàs una millora en el tracte que l'home dóna a la terra i als seus éssers vivents.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris