algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

Davant la nostra diària ració de violència

Un dels grans poders que detenta la televisió és el de transportar-nos, gairebé instantàniament, a qualsevol indret del món on es produeix la notícia, més sovint dolenta que bona. De fet, podem dir que la distància entre la notícia i el telespectador ha desaparegut. El que ens arriba no és un mer report: la notícia no ens és merament reportada, ens es presentada ben de viu en viu, talment com si ens haguessin arrossegat o desplaçat com el llamp al seu escenari. Així, el telespectador es converteix en un altre testimoni directe "ben directe" dels fets. Naturalment, això modifica substancialment o substantivament l'impacte de la notícia sobre qui la rep. Perquè no és el mateix que et contin un desastre que, de grat o més aviat per força, n'esdevenguis un testimoni presencial i et freguin la mort i la sang pels nassos, tant si vols com si no vols.

Com que la violència abunda tant pertot arreu, la televisió en transmet com no n'havia transmès fins ara cap altre mitjà de comunicació. Aquest és el fet al qual ens hem d'acostumar, d'alguna manera. Potser més que d'acostumar-nos-hi, hem de parlar d'un procés d'integració i ordenació "de digestió, de transformació" que no ens insensibilitzi "i, en definitiva, inutilitzi" moralment. Perquè res seria més perillós, més devastador, que ens arribàssim a acostumar, a donar per tolerables o almanco per inevitables, les imatges de violència que ens fa presenciar quotidianament la petita pantalla, ara ja no tan petita i, sobretot, omnipresent.

Perquè el fet que puguem constatar diariàment que no és ver que hàgim superat l'estat de salvatgisme, que Lewis Morgan preconitzava com l'inicial per a la societat primitiva, no ens ha de fer posar-hi call. En definitiva, el gran perill que afrontam és que la brutalitat i la insistència amb què ens és presentada la violència des dels llocs més llunyans (però a l'aldea global de McLuhan ja no hi ha distàncies!) ens faci, de qualque manera, acceptar-la, acceptar-la com alguna cosa que té tot el dret d'existir o que, almenys, l'experiència ens ensenya que és del tot inevitable.

Per descomptat, aquest tema del nostre posicionament o emplaçament, o de la nostra reacció, davant aquesta allau televisiva de violència és prou delicat. Perquè si de cap de les maneres no podem renunciar a indignar-nos, també és ver, també ho hem de reconèixer, que un estat de permanent indignació moral és difícilment suportable per la condició humana. Sembla que a la persona li convé prou descansar de tant en tant de l'estat d'indignació, per justificat que aquest sigui. Perquè si som realistes i no pretenem d'esser esperits justiciers angèlics, la indignació, per justa que sigui, pertorba. I pertorba de debò.

Aquestes línies han estat provocades per les imatges terribles que ens estan arribant del Timor Oriental, amb motiu del referèndum per a l'autonomia o la independència que "quan es publiquin" ja s'haurà celebrat, sense que, tanmateix, la decisió de la majoria "tothom espera que sigui favorable a la independència respecte de la invasora Indonèsia" puguem esperar que acabi de moment amb el vessament de sang i la vesània. Ben al contrari, les portes de la guerra civil semblen obertes de bat en bat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris