cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Un menorquí a la València de la Renaixença

Es lamentava l'altre dia a València l'historiador Pau Viciano de l'escàs interès dels nostres homes de lletra per la Renaixença. El retret de Viciano m'ha recordat l'existència d'un intel·lectual d'aquell període, la de l'alaiorenc Josep Miquel Guàrdia i Bagur, recentment reintegrat al nostre patrimoni memorístic per la historiadora Josefina Salord i el periodista Miquel Àngel Limón.

Aprofitant l'avinentesa voldria donar algunes pistes sobre la Renaixença a partir, això sí, d'un petit opuscle de Guàrdia publicat aproximadament entre 1890 i 1892 a la revista francesa Deux Monds, titulat «Excursion aux Iles Baléares» i que conec gràcies a l'amic Limón. Un escrit "i que el lector minuciós em perdone la inconcreció historiogràfia- que sembla li va permeté a Guàrdia passejar els Països Catalans de les acaballes del XIX. Més enllà de la descripció sovint jocfloralesca que Guàrdia fa de les nostres terres i cultura, el text no deixa de tenir molts punts d'interès tant per al geòfraf, l'historiador o el sociolingüísta que de ben segur no podrà evitar d'irritar-se davant d'alguns dels judicis i prejudicis que sobre el català té el menorquí. Així per exemple i en paraules de Guàrdia, «l'idioma nadiu» dels habitants de la Catalunya Nord «es troba notablement alterat (...) Si val dir vera, aquest català híbrid no és res més que un patois, un dialecte degenerat i no hi ha cap altre punt d'unió entre les dues fronteres». La impressió que a Guàrdia li produeix l'estat del català al Principat no és però més optimista. «(...) Com que Barcelona concentra tota l'activitat literària "escriu" de Catalunya, les botigues de llibres donen una idea molt justa del moviment dels esperits. (...) Malgrat la Universitat, malgrat les societats de savis i literàries, malgrat la renaixença inaugurada des de fa quaranta anys, malgrat totes les produccions de la literatura local i dels fulls de propaganda amb les seves imatges, no és l'element català qui predomina dins la llibreria. La major part dels volums (...) prové de Madrid. (...) El poble català sembla absolutament indiferent als esforços i a les temptatives dels bons esperits: no pren cap partit a l'obra laboriosa de la renaixença de les lletres (...)». El lector més suspicaç ja podrà imaginar quina seria la imatge que de València va endur-se el menorquí. «(...) El dialecte valencià "diu", (...) es mor, literariament parlant, i ningú no reïx a rejovenir-lo, a renovar-lo. Tampoc no és ben segur que els vells poetes valencians siguin ben entesos pels seus compatriotes contemporanis, si hem de jutjar per la darrera edició dels versos d'Ausiàs March, publicats a Barcelona el 1884, sota els auspicis de la societat literària Lo Rat penat, per un dels seus membres. La impresió podria passar perfectament, però el text és extremadament incorrecte; li faria falta un bon comentari. Aquí hi ha un greu símptoma de decadència o de desidia. A les llibreries no hi ha ni tan sols una obra xocant que mereixi l'atenció.

A Barcelona almanco, és possible seguir els moviments de la renaixença catalana. (...) Aquí, res de semblant. Ni un diccionari, ni una gramàtica, ni cap obra que recordi la glòria passada (...)».

Quants petits textos com aquest, quants personatges com Guàrdia ens donarien llum sobre un període de la nostra història que tant pot ajudar-nos a comprendre el nostre present?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris