algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Matancers «made in USA»

Un altre pic, per enèsima vegada, m'he escandalitzat de l'absurditat que representa el fet que, a la terra dels «gringos», es tiri de gallet amb la mateixa facilitat que es beuen una Coca-Cola. Fa un parell de setmanes uns alumnes, amb les armes del papà, feren una massacre al seu col·legi. Tenien poques simpaties entre els seus col·legues, les notes no acabaven de rutllar, i a l'equip de futbol tampoc hi tenien gaire futur... Au idò, a repartir bales a dojo i així almanco sortirem als diaris. Llavors, apa, un altre desertor de l'arada que havia volgut ficar-se en borsa sense gaire èxit, i per més inri l'havien acomiadat de la feina, venga, mata a martellades la dona i dues filles, carrega el nou llarg i s'emporta per davant el seu caporal i dos companys de feina. L'altre dia un mala bèstia anomenat O'Neal Furrow, alumne avantatjat de les doctrines hitlerianes, del grup ultradretà i antisemita Nació Ària, es despertà amb l'úlcera d'estómac una mica destrempada i dit i fet, entrà a una escoleta d'infants jueus de devers Las Vegas i en lloc de tirar-hi caramels, que hauria estat el normal, començà a fotre trets fins que quedà a pler. Aquest pic hi hagué sort dins la desgràcia, la providencial mala punteria de l'energumen féu que sols hi hagués ferits, cap mort.

Remolcava tot aquest caliportal, eixes barbaritats, a la taula d'una cafeteria, paper i llapis, amb tota la intenció d'escriure això que vostès llegeixen ara mateix, sobretot preguntant-me com era possible que per aquelles terres es pogués comprar un pistolot amb la mateixa facilitat que jo, avui matí, m'he comprat aquest llapis Staedtler del número 2, quan ha entrat a prendre un cafetó un conegut, catedràtic emèrit de llengua castellana "espanyola, en diu ell", d'una universitat californiana on hi ha treballat molts anys, fins a la jubilació, i que encara ara hi va ben sovint, perquè m'ho demanaren, saps?, doncs, quan l'he vist he pensat: vet ací una opinió ben autoritzada. I l'he escomès. I li he dit, mira estic provant de fer un article sobre això de les armes i els desgavells violents als Estats Units, i he pensat que la teva opinió em podria ser de molta validesa.

Bono, mirin, no m'ho pensava mai, me n'ha fet un panegíric, de les armes, m'ha dit que sí, que els diaris es feien per a vendre'ls i carregaven molt les tintes quan succeïen aquests accidents, però el que no deia la premsa era la quantitat de vides de persones ben honrades i normals que s'havien salvades gràcies a posseir una pistola carregada i a punt... Que aquella era una altra civilització, una manera d'entendre la justícia i l'ordre molt diferent, que ell mateix, allà, en tenia quatre, d'armes curtes, tres pistoles i un revòlver del 45, que aquesta sí que és una arma de veritat, sí. Que perquè les tenc?, home, m'ha dit, perquè per damunt tot jo tenc tot el dret del món a defensar-me. Defensar-te dius? De qui? O per allà tothom ve per a tu? Cada dia et volen matar o atracar o violar o segrestar? És tan ferotge l'ambient, tan inhòspit? I resultà que no exactament, però val més la que guarda que la que cura.

La resta de la conversa sobre aquest particular tema, al meu parer, no val la punta de la mina d'aquest llapis, o sia, us l'estalvii.
Quan ens acomiadàvem em demanà a quin diari publicaria l'article. Li ho vaig dir. Al «Balears»?, en català? Idò no, no el llegiré. Encara fos en mallorquí... De l'estreta de barram que vaig envergar els queixals encara em fan mal. No li vaig replicar. Crec que vaig fer bé. Ell pagà els cafetons, clar!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris