algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
15°

Allò que el vent s'endurà

Escena tòpica de cafè. S'acosta un personatge desconegut. Sense saludar ni presentar-se, envesteix amb ira. Proclama l'espanyolitat sempiterna de Ceuta i Melilla. Crida contra els qui estan disposats a cedir els «dos pedazos de España a los moros». Inútil intentar explicar-li que allò que hem escrit no deriva de cap decisió personal de modificar les actuals fronteres d'Espanya. Davant la manca de resposta, creix la seva irritació i passa, sobtadament, a la cridòria. A la fi, amb la mateixa descortesia, desapareix manotejant i llançant improperis contra el separatisme antiespanyol.

La civilització és una suma quasi infinita de matisos. Les idees fixes i fermes, les veritats immutables i pètries, les afirmacions pomposes i dogmàtiques... tot això és, en uns temps canviants, pur decorat de cartó pedra. L'abrandat espanyolista de cafè creu que Espanya és una cosa intemporal, de futur etern. Al llarg de la Història, però, de quantes eternitats hem vist la fi? Els èxits del GIL a Ceuta i Melilla són un xoc que imposa reflexionar sobre uns territoris marginals que poden generar una situació explosiva. Les comunitats espanyoles de les dues ciutats africanes saben que s'acosta un fi d'etapa. El món oficial intenta mantenir la ficció. Ni debat. Ni regociació. Ni tan sols reflexió. Però els patètics trompeters de l'espanyolitat saben que les més altes jerarquies d'Espanya no s'atreviran a passejar pels dos antics «presidios» com si es trobassin a Valladolid. L'autonomia pogué esser un expedient per reforçar el caràcter hispànic d'ambdues ciutats. Però, en mans del sinistre bufó de Marbella, el poder autonòmic s'hi podria convertir en un instrument al servei del pitjor matonisme. Després d'haver-hi gaudit d'àmplies majories, els partits nacionals han passar a esser-hi minoritaris o marginals. Mentrestant, un eixam de formacions locals hi fa costat a un GIL clarament hegemònic. Degradació emblemàtica. El sentiment d'abandonament, de no tenir futur pot dur-hi les comunitats espanyoles a allò de: «El demà és incert. Facem bons negocis». És l'oferta GIL.

No es pot navegar en contra dels corrents de la Història. Temps enrere, Espanya "perdudes les darreres joies del vell Imperi" s'aferrà a quatre roquissars del Rif, s'endinsà pels arenals del Sahara i es plantà a la insalubre Guinea per fer-se creure que encara era una potència. Tot allò acabà sense honra ni barcos. Geoffrey Regan ha descrit el desastre d'Annual com una de les mostres antològiques de la «història de la incompetència militar». Deixàrem una dictadura a Guinea, una vergonya al Sahara i un oblid al Rif.

Aprenguem la lliçó dels qui foren senyors de grans imperis. Després de figurar en el bàndol guanyador a la darrera Guerra Mundial, França i Gran Bretanya foren convidats "per l'amic nord-americà" a desfer-se de les seves colònies. França s'hi resistí. Saber tornar petit és un art difícil... L'obstinació no alliberà França de sagnants desastres. Fins i tot vorejà "en el cas d'Algèria" la guerra civil.

Un país que fou "no fa tant de segles" un centre de poder mundial ha de saber desfer-se de les darreres relíquies d'Àfrica. Les comunitats espanyoles només persistiran a Ceuta i Melilla si hi ha reflexió, negociació i acord amb el Marroc. Si no fos així... faran part, temps a venir, d'allò que el vent s'endurà.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris