cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
25°

El pensament del senyor Escardó

Per ventura l'oligarquia empresarial i militar xilena no aconseguirà rescatar Pinochet de les urpes de Garzón, però els seus diners hauran servit per a asseure un obscur advocat espanyol, anomenat Fernando Escardó, entre els grans gestors de la jurisprudència. Possiblement, el tal Escardó, és un feixista com no n'hi ha, però les seves intervencions el defineixen com un home singular. Tant, que si continua gaudint d'una tribuna pública per expressar les seves idees, d'ací uns anys podrà mirar de tu a tu Jiménez Caballero, l'ase més insigne i colorista de la dreta espanyola. D'altra banda, per a una societat envellida moralment, que creu que les ideologies ja no donen més de sí, el senyor Escardó és una joia. Si més no, en les seves declaracions és capaç d'armar novament l'esquerra, un xic avorrida perquè té la impressió que no queden bastilles ni palaus d'hivern per assaltar. Ara mateix, quan la crema de la classe política s'exhibeix, d'allò més vulgar, amb calçons curts per les platges de la Mediterrània, el senyor Escardó aprofita l'expectació que desperta el cas Pinochet per a qüestionar la desfavorable opinió moral que generen els cops d'Estat. Heus ací que ha dit que els tres mil assassinats que s'atribueixen a la dictadura xilena no són res si, d'aquesta manera, els militars colpistes aconseguiren evitar «una guerra civil que pudo producir un sinfín de muertos». És a dir, que Escardó traspassa la responsabilitat de la repressió, dels repressors als reprimits. Aquesta teoria ens porta, de manera immediata, a fer una nova lectura de la Guerra Civil espanyola. La responsabilitat d'un milió de morts que fins ara fèiem recaure sobre Franco, l'hem d'encolomar a Azaña, tot i que a l'hora que els generals greixaven les seves pistoles, potser ell assaboria un gelat de maduixes als jardins d'Aranjuez. Segons la lectura que fa el senyor Escardó del colpisme, si tres o cinc mil militants del Front Popular s'haguessin deixat tallar el coll sense resistència, milions i milions d'espanyols haurien passat aquell diumenge, denou de juliol, a la platja, sense que els pertorbés cap mena d'inquietud bèl·lica. Madariaga, en divagar sobre opressors i llibertadors, escrivia que «no se ha dado todavía en la historia el caso del opresor que se hace libertador». Sembla que el senyor Escardó pensa exactament el contrari. Al seu parer, un carallot uniformat que decideix apuntar les seves armes contra la gent indefensa "que d'això, i no d'altra cosa, s'acusa Pinochet", mereix el respecte de la comunitat internacional, perquè contribueix a l'harmonia social d'una part del món, tant o més que el pare Vicenç Ferrer. Heus ací, per tant, un punt de vista força original, encara que un tant esbojarrat. Tant que de la mà del senyor Escardó ens arribaríem a creure que la culpa dels cops d'Estat és dels pobles que els pateixen. I això no deixa d'ésser una perla, digna de figurar a les antologies de l'anècdota de Carlos Fisas o de Luis Carandell. Vull dir que les elucubracions del senyor Escardó són d'un atreviment i d'una superficialitat que freguen l'espectacle. En canvi no crec que siguin gens beneficioses per al seu client, sobretot si aquest es troba retingut, acusat de crims contra la humanitat, a un dels països, com és ara Anglaterra, amb més tradició democràtica del món. Ja he dit que el senyor Escardó és una perla per als ciutadans que ens sabem vacunats de les seves dèries ideològiques. Però si Pinochet encara serva un dit de vergonya, el farà fora de la seva defensa.

Aleshores serà l'hora de Moncho Borrajo. Si no té manies, podrà incloure'l en el seu elenc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris