algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
18°

La cara dubtosa de l'honestedat personal

Les nits clares d'agost, per a mi són encisadores, fresqueta llevantera adesiara, estels a milers, com cuques de llum estàtiques dins el negre. Envoltant la una o la una i mitja de la matinada, quan em sent ja una mica exhaurit, em revé el delit de sortit a fumar la cigarreta «colgadora» aquí darrere mateix, al banc povil del ciutadà parc públic de Torre d'en Pau, absolutament a les fosques. La farola és enfora del banc. Ahir a la nit ho vaig fer. Es podia ensumar el iode marí mesclat amb algues en evident estat de putrefacció, el sofre dolcenc a la gorja de la central tèrmica de Sant Joan de Déu, l'olor àcida de les llimadures de la patent de les barques del varador del club nàutic de Cala Gamba, plom, mercuri, zinc a rompre, sense cap envelat protector ni res, això és Burundi, la flaire eixuta de la terra resseca, les herbes retudes pel sol, les llavors esperant pacients l'arribada de la primera barrumbada de l'any, que no trigarà, ja ho veureu ... Tot en un barreig ja molt familiar, assumit, acostumat, gairebé agradable, no penseu. Els que sabeu llegir la lletra menuda, ja us haureu adonat que el títol d'aquest article comença a tenir consistència.

Al punt passà per davant ca nostra una senyora rossa amb un canot negre que devia pesar cinquanta quilos, l'animalot. Alçà la cama i orinà a la farola. Va fer un riuet llaaaarg. En haver acabat, caminà dues passes i just davant el portal de ca nostra defecà. La senyora rossa duia bosses de plàstic a la mà dreta. Jo, inmòbil dins la fosca, a una trentena de metres enfora, ho observava i vaig pensar, bono, ara ho recollirà i ho tirarà a la paperera, que està avinent. No ho va fer. Quan el ca va estar llest, el que la propietària féu va ser mirar a dreta i esquerra, ansiosa, i quan es convencé que ningú no l'havia vista, deixà el «present» allà mateix i continuà el seu passeig en direcció a la plaça de l'esglèsia. Jo, absolutament sorprès davant aquella total manca de civisme, vaig trigar uns minuts a reaccionar. Després, no vaig dir res, sols vaig fer uns aplaudiments espaus, forts però espaiats, que rebotiren dins el silenci de la nit. La rossa del ca dels cinquanta quilos i potser ben a prop dels cinquanta mil duros de compra, accelerà el pas i desaparegué voltant el cantó del carrer de l'Illa de Samos.

Poc després, just quan havia encès la segona cigarreta «colgadora», em passa això, de vegades no em basta una, dic, quan comparegué el veïnat «X», quaranta anys llargs, sense camisa, únicament amb uns «bermudes». Es gratà les aixelles. S'ensumà les mans, després, potser comprovant que el desodorant feia ja una bona estona que l'havia abandonat. Continuà caminant fins a estar exactament a punt de trepitjar el regal, gros com el d'una vaca, que uns moments abans havia deixat el ca negre. A deu centímetres li vengué. Es gratà els dallons passant la mà per l'elàstic de la cintura del banyador, o sia, de dalt a baix. I en aquest instant les llums del dormitori de ca nostra s'encengueren, en senyal clar que la meva dona se n'anava a dormir. El veinat «X» afuà la mirada en direcció a les retxilleres de les persianes i s'hi acostà unes passes. Vaig fer una tossideta suau i ell se n'anà més que de pressa, cametes me valguin, supòs que amb l'esperança que ningú no li havia descobert la indiscrecció, l'atreviment, la bajanada.

Cinc minuts més tard, i arribat a la conclusió que per aquella nit ja em bastava, apagant amb cura la llosca vaig agafar una ambosta de pols del parc i la vaig tirar per sobre l'«ensaïmada» del ca. Vaig tancar la porta i ja no ho vaig poder contar a la dona. Dormia com un àngel.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris