algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

Morir per Gil?

Els pobles solen esser uns pèssims alumnes de la Història. Després de cada desastre, la mateixa reflexió: «Això no passarà mai més!» Transcorre algun temps i allò que no havia de tornar pus es repeteix inexorablement. Amb variants, és clar. La Història és un aplec d'advertències de perills futurs. I és mala cosa no atendre els seus avisos. Recordem, per exemple, com tots els il·luminats "generadors infal·libles de catàstrofes" foren, a l'inici, figures d'un relatiu pintoresquisme. Un jove abrandat, de no massa alçada intel·lectual voltava, al començament del segle, pels carrers de Viena. Tengué pretensions d'arquitecte. Es guanyà algun temps la vida amb pintures sense alè. Convisqué amb marginats. Anuncià els seus somnis en un llibre sense valor literari i farcit de deliris aberrants. La gent d'ordre acabà fent-li costat pensant que netejaria el país de la pesta roja i dels paràsits jueus. Feta la feina bruta, el pallasso seria arraconat pels burgesos que li agrairien els serveis amb qualsevol almoina. Els senyors volien un criat que adesàs la casa on ells podrien viure plàcidament. Per via electoral "com és de gent civilitzada" el personatge es convertí en amo i senyor d'Alemanya. Li mancà temps per instaurar una dictadura brutal, sense prendre's ni la molèstia d'abolir la Constitució de Weimar. Transformà un dels països més avançats d'Europa en un agressor insaciable que acabà desfet en una guerra inaudita "cinquanta milions de morts?" i a un genocidi esfereïdor que pesa, d'aleshores ençà, com una llosa de sang sobre la memòria històrica d'Alemanya.

Recobrada la democràcia, Espanya ha tengut també els seus personatges bufonescs. No inofensius, però. Blas Piñar exercí algun temps de titella nostàlgic. Però el vell notari no podia "els anys pesen!" acabdillar els grups de joves caps pelats. Amb l'edat, manca l'alè per dirigir aldarulls per la selva urbana. Les camises blaves s'arnen dins la humitat dels armaris dels avis. Però un nou extremisme és al carrer, amb ganivets, garrots i cadenes. Les seves tribunes mediàtiques són els estadis on s'exhibeix, impúdica, la nova violència. El Valle de los Caídos és la nostàlgia. La joventut violenta i racista s'exhibeix als estadis, tira junta als bars i, ben sovint, agredeix amb fúria homicida «els altres». L'Espanya del Sud no acaba d'integrar-se dins la modernitat. L'endarreriment s'ha enfangat dins una cultura del subsidi. Agraïda però endormiscadora. A l'altra banda de l'Estret, Ceuta i Melilla són dos anacronismes: relíquies patètiques d'un esvaït Imperi sense postes de Sol. De tant en tant, l'afirmació mecànica i desmenjada: «Són dues ciutats espanyoles!» Resposta obligada: «I fins quan?» L'espanyolitat dels antics «presidios» té els anys comptats. Incorporació al Marroc? Qüestió de temps.

Ceuta i Melilla saben que la seva espanyolitat tendrà la data de caducitat que el Marroc disposi. La sensació de comiat "un inevitable «Adéu, Àfrica»" ha permès que un personatge grotesc i sinistre s'hi instal·li disposat a transformar «la darrera hora espanyola» en un deliri de negocis i especulacions. Els qui, a qualsevol preu, volen mantenir dins Espanya les dues ciutats africanes estaran, arribat el moment, disposats a morir per Gil?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris