algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Les dues cultures

Impostures intel·lectuals de Bricmont i Sokal és, sense cap casta de dubtes, un dels llibres de moda. Està dedicat a explicar, fil per randa, la polissonada que va fer Sokal, un físic americà, i que va consistir a escriure i publicar en una revista de prestigi un article amb el qual pretenia demostrar que la realitat física com a tal no existeix, sinó que és fruit de tot un seguit de convencions i acords socials; és a dir, una animalada que implicaria, per exemple, que si hi ha intervals de fosca que segueixen d'altres de claror i això es va repetint periòdicament, és simplement perquè els humans ens hem posat d'acord per veure-ho així, ben igual que ens hauríem pogut posar d'acord per veure-ho d'una altra manera. Els «arguments» de Sokal eren tot un seguit de citacions de conceptes científics «durs», emprades per alguns intel·lectuals de moda en les ciències humanes. L'article consistia, essencialment a ordenar i lligar aquestes citacions i va ser publicat com si anàs de veres. Una vegada publicat, Sokal va explicar que realment es tractava d'una paròdia i ja es poden imaginar tot l'enrenou que aquest reconeixement va provocar. Amb la seva sàtira, Sokal tractava de posar en evidència la poca serietat que ostentaven els lletraferits postmoderns denunciats, en fer un ús intempestiu de la terminologia científica extrapolada a les ciències humanes, però no es tractava de ridiculitzar el que podria semblar una tendència per aproximar les cultures científicotècnica i la humanística. De fet, vers l'any 1956, en un escrit que ha esdevingut un punt de referència obligat i del que m'he pres la llibertat d'agafar el títol d'avui, el també físic i novel·lista anglès, sir Charles Pierce Snow, ja va denunciar la creixent separació entre aquestes dues cultures. Prop de cinquanta anys després, és curiós veure com les seves idees, lluny de perdre actualitat, esdevenen de cada dia més i més actuals. El fet és que Snow és un dels pocs personatges contemporanis que ha estat un membre destacat dels dos col·lectius, i això, no cal dir-ho, dóna a les seves reflexions un valor extraordinari. Després de fer algunes consideracions genèriques sobre els retrets essencials que cada col·lectiu fa de l'altre, es lamenta que no existeixi un punt de trobada per a les dues cultures, la qual cosa provoca que siguin tudades algunes de les millors oportunitats de creació que tenim els humans. Com a bon científic, es mostra totalment conscient que moltes de les grans idees que han possibilitat el progrés sorgeixen, justament, del punt de tangència de dues disciplines diferents i distants, és a dir, de dues cultures o subsistemes culturals diferents. I, com era d'esperar, apunta com a gran culpable de la manca de comunicació entre les dues cultures a la «creença fanàtica» en l'especialització de l'educació que duu a l'artificial separació entre ciències i lletres.

Sir Charles no s'està gens d'acusar d'incults, en el sentit tradicional del terme, la majoria de científics i tècnics, de qui diu que, per exemple, no llegeixen gaire. Però, al mateix temps, acusa els humanistes d'ignorar la cultura cientificotècnica en considerar que la cultura tradicional és tota «la cultura». La polarització arriba a extrems tan irracionals que converteix els objectius d'un dels dos pols en la bèstia negra de l'altre i recíprocament; així, per exemple, afirma que si els científics i tècnics són els portadors de les solucions als reptes del futur, aleshores la resposta de la cultura tradicional és desitjar que aquest futur no véngui. De fet, va més enllà, i afirma que els intel·lectuals literaris occidentals són luddistes, és a dir militants agressius en contra del progrés científic i tècnic, i ho són per la seva incapacitat per entendre la revolució industrial i tot el que ha vingut darrere. Però, al mateix temps, destaca l'aparent contrasentit que significa el que la cultura tradicional sigui la que dirigeix el món occidental. Aquest és un fet que és fàcilment constatable, àdhuc per aquestes contrades nostres, on els responsables oficials "ajuntaments, consells i govern" de la cultura no han manifestat mai tenir gaire en compte altres formes de cultura que no siguin les tradicionals, la qual cosa deixa en la més pura de les indigències qualsevol manifestació cultural cientificotècnica. Per ventura no seria gens sobrer que aquests responsables de la cultura oficial fessin un cop d'ull, el més acurat possible, a l'assaig d'Snow. De passada veurien que el bessó del problema està en el sistema educatiu. Es pregunta, es preguntava l'any 1956, què és el que no estaven fent en aquest aspecte de cara a la revolució científica. Avui, caldria afegir què és el que no esteim fent respecte de la revolució tecnològica. També es pregunta com hem d'encarar el futur, tant el futur cultural com el futur pràctic. Jo em deman si les autoritats educatives i culturals de per aquí han començat a buscar respostes a aquestes preguntes. Posats a demanar, no sé si hauria de demanar si han arribat a ensumar que s'han de plantejar (i respondre) preguntes com aquestes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris