algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

El petit secret del Pacte

Segurament és una petita història sense gaire importància. O sí. qui sap. No podem saber en quina proporció exacta va ajudar al pacte de centreesquerra, aquesta història, però el cert i segur és que va ajudar. Situem-nos a principis de juliol. La setmana del 5 a l'11. El cap de setmana anterior havia estat prou tens, ja que a diversos pobles el tàcit acord entre PSIB i PSM s'havia trencat. La tensió entre aquests dos partits, a més, ja era bastant evident els darrers dies de l'anterior setmana. La confiança personal entre els dirigents de les dues formacions s'havia trencat. Per altra banda, en el PSM es tenia la certesa que existia una confluència d'interessos, entre el PSIB i UM a l'hora d'afrontar la negociació, que els deixava en una situació marginal. No cal dir que, per afegitó, la confiança entre PSM i UM era, i és, més o manco igual a zero. Si afegim als nervis lògics d'una negociació com aquella el fet que s'entrecreuassin tantes desconfiances polítiques i personals, aleshores el panorama no era gens tranquil·litzador per aconseguir el pacte.

Efectivament, el dimecres dia 7 a l'horabaixa la reunió entre el PSIM i el PSM no durà ni deu minuts. El més diplomàtic que es digueren els dirigents de cada formació va ser que no volien perdre el temps. Aquella nit el PSM reunia la seva comissió executiva que, per unanimitat, acordava que si el PSIM i UM no canviaven d'actitud (rectificar el tàcit acord per perjudicar-los, segons ells pensaven) els seus diputats es votarien a si mateixos. En el PSIM, aquell vespre, alguns dirigents ja ho donaven tot per perdut. A UM, que tot d'una en va ser informada, també es començava a veure com una real possibilitat que no hi hagués pacte. Entre el PSIM i UM es posaren les bases (que es feren públiques el dijous dia 8) per unir el futur dels dos partits, al Govern o a l'oposició. El cap de setmana següent tot es començà a tranquil·litzar i la setmana entrant el pacte va ser possible. Com es va desbloquejar la situació de màxima crisi? Parlant molt, i per ventura no va ser gens aliè al resultat final el que va ocórrer el dimecres a la nit. Un dels dirigents d'un dels tres partits citats va telefonar a dos amics que tenen militància distingida en els altres dos partits. Els va explicar com veia la situació: que ningú no anava de farol i que si no es feien passes aviat per cedir tothom una mica, tot se n'anava en orris. Cada interlocutor va fer, el matí del dijous, diverses telefonades. A partir d'aleshores, les seus respectives de cada formació, i els telèfons portàtils de molts dirigents, reberen una allau de telefonades de persones que pensaven poder pressionar. Es van mobilitzar fins i tot associacions culturals, sindicals, ecologistes... grups de tota casta i condició feren saber al PSIM, PSM i UM que ningú no entendria que es trencàs la possibilitat del pacte, el qual va començar a entrar en fase positiva l'horabaixa del divendres i el cap de setmana. Gràcies a aquelles telefonades de la nit del dimecres 7 al dijous 8? Segurament no del tot, però varen ser importants. Tant se val qui varen ser els tres personatges en qüestió. A més, cap dels tres no voldria que el seu nom aparegués públicament com a impulsors de les nombrossíssimes pressions que provocaren cap els respectius partits. Però tampoc no seria just que no quedàs constància que per ventura les relacions d'amistat entre aquests tres militants del PSIM, PSM i UM aconseguiren, si més no en part, donar una decisiva empenta perquè fos possible el pacte. (PS: per si a qualcú li interessa, val a dir que cap dels tres no ha estat fet cosa, ni del Govern ni del Consell).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris