cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
16°

Pirros

P irros va ser el rei de l'Èpir entre els anys 297 i el 272 aC. Durant la seva vida, que començà l'any 319 aC, es va veure embolicat en moltes guerres i morí en l'intent d'apoderar-se per sorpresa de la ciutat d'Argos. Paladí dels grecs davant l'amenaça de cartaginesos i romans, els abandonà, com féu també amb el seu propi regne, que inicià la decadència després d'ell. Pirros, però, ha passat a l'imaginari col·lectiu actual a través de l'adjectiu pírric i, més concretament a causa de l'expressió «victòria pírrica», a compte de la batalla d'Heraclea, en la qual, malgrat el triomf, Pirros sofrí pèrdues humanes considerables.

Talment com un Pirros de vint-i-vuit botons, enclenxinat i engominat, guaita, de tant en tant, per la finestra mediàtica el nou i flamant cap de l'oposició i ens recorda, desacomplexat, que ell va guanyar les eleccions. Una victòria pírrica li comencen a dir, fins i tot els seus companys. Algun dels quals ja no el veu ni com a cap de l'oposició.

Jo, des de la meva finestra, mig tancada durant l'hivern per no caure per avall com un guiri qualsevol amb més pes al cap que als peus (allò que en altres ocasions hem anomenat «haraguiri»), em pensava haver fitat a l'horitzó un home en el seu lloc. Des de sempre, m'havia semblat veure en el nostre Pirros un bon cap de l'oposició, incisiu i provocador, com sembla que marquin els cànons.

Un home capaç de crear polèmica allà on no n'hi havia. Capacitat per retreure a tothom els seus presumptes errors i equivocacions. Preparat per botar a la jugular del contrincant a la mínima contradicció que els seus radars detectassin.

Un autèntic flagell per als subversius. Un vertader martell d'heretges.
Pirros, l'esperança blanca del cos a cos polític. Un quixot disposat a plantar batalla a qualsevol molí en forma de manifestant antiautopista, això sí, acompanyat d'una bona dotació de la Guàrdia Civil (res a veure amb la societat civil, sempre perniciosa i convenientment flagellada pel nostre heroi, que, malgrat sia una espècie protegida, sempre hi ha algun voltor que fa nosa).

Pirros i el seu sinistre gabinet, somiant nits de ganivets llargs i afilats com els ullals d'un llop mortífer.
Però, vet aquí, que la impressió era equivocada. El gegantí heroi té els peus de fang i la pell massa prima. No tan sols no pot evitar perdre quan guanya, sinó que el nou president Antich li té presa la mesura i cada vegada que Jaume Pirros li envia un atac, no només li rebutja, sinó que el posa en evidència.

Pirros ha perdut el cap i perdrà la posisció.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris